Steven Smith

Fumava. Esperava de peu, recolzada en la barana de la boca del metro.
Una calada darrere una altra i ja notava com li tremolaven les cames: semblava que anés a perdre la funcionalitat d'aquestes. Era com si li hagueren desconectat els nervis, un a un.
Mirava nerviosa a totes bandes, a totes les direccions i pensava, mentrestant, en tot el que havia d'haver fet eixe matí i havia preferit deixat al muntó amb l'etiqueta de "pot esperar".
El cigarro anava consumint-se a poc a poc entre els seus dits groguencs i els seus pulmons; el temps passava i ella estava més nerviosa.
Començà a mirar-se damunt i avall, examinant exhaustivament la seua roba en busca i captura d'alguna taca d'oli però només trobà una a la part dels genolls del pantaló gris. Res, podia passar desapercebuda.

Tres i mitja.
Quatre menys quart.
Quatre.

I tu sense dinar, amb el desdejuni de les vuit digerit. Més que digerit.
Odies les esperes. Sobretot aquelles en les que saps que ningú va a aparèixer.

Línia 1

Tres anys i ací no ha passat res. Sembla que tot ha sigut un miratge més propi d'un país devastat per l'especulació i el mal de cap que patim més de la quarta part de les habitants que vivim a aquesta ciutat, als pobles que l'envolten i a aquest tros de terra, en general.
Són tres anys que han passat de llarg, ocultats pels diversos mitjans de desinformació locals i "nacionals": quaranta-tres mortes i quaranta-set ferides que han sigut soterrades directament pel metge forense Francesc Camps i beneïts amb l'extremaunció de Beneït XVI. Té guasa l'assumpte.
Menys mal, si pot dir-se d'alguna forma, que l'Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol s'encarrega de mantenir viva la memòria de tota la gent que va pujar al metro fa tres anys, disposada a tornar a casa amb la seua família, a anar a treballar com cada vesprada o a passejar per València, gaudint de la calor i el bon temps que la ciutat ens regala per aquestes dades. Memòria que està sent silenciada pel Govern Valencià i sepultada al Tribunal Superior de Justícia Valencià junt a milers d'expedients de casos de corrupció i batalles perdudes.

Per elles i ells, que han deixat aquest món sense voler-ho i, a més, jugant amb la seua dignitat.

El bucle

Com una nit més, a aquesta habitació, resten els sorolls dels cotxes que circulen per la carretera que connecta Sant Antoni de Benagèber amb Riba-roja del Túria, els gossos lladrant incesants i els gats que miolen fortment per captar l'atenció de les gates més sexualment actives que deambulen per l'herba del meu jardí.
Resta l'espai del meu llit que no ocupe, els llençols taronges sense rentar de la setmana passada i la meua roba interior penjada a la cadira on tantes vegades he estat aseguda mirant per la finestra o de cara als meus apunts de bioquímica o botànica.
Mire al meu voltant aquesta nit i em resta, fins i tot, l'aire que em nodreix perquè sé que la meua vida amb tu seria diferent.

Moltes vegades, sobretot des que he tornat, pense com seria la meua vida a Bilbo; el meu dia a dia sentint-me extrangera.
Pense en com seria baixar al meu portal, ficar la mà al pany de la porta principal pensant, mentrestant, en què em depararà el meu passeig diari; com seria eixir, que em pegara una bufetada l'aire fresc a les galtes, somriure al veure els centenars de xiquets jugant a Somera mentres vaig a comprar la samarreta eixa que tant m'ha agradat sempre.

"Avui que tinc vint euros, me la compre i no isc a sopar..."

Continue pel carrer del Txakurra, decidida, mirant al front i al mòbil de tant en tant; pensant que arribe tard a Unamuno, que tu ja estaràs esperant a les escales, com cada vesprada que baixes des de Basauri a Bilbo en metro.
Per fi, després d'encandilar-me una hora passejant per Casco, arribe al punt de trobada i et veig des de lluny, amb la samarreta morada amb la que et vaig conèixer. Somric, no puc evitar-ho, i intente que no em veges per a pegar-te un bon sust, fent-te les cosquerelles eixes que tant odies...
Però, merda! Massa tard! Ja m'has vist, t'has alçat del segon graó on estaves asegut i se t'ha dibuixat un somrís d'orella a orella al rostre eixe tan basc que et caracteritza.

"Joder, què guapo està quan somriu..."

Et torne el somriure i, sense que m'ho demanes, et done el bes més sentit de tota la meua trajectòria sentimental i t'abrace fortment sense por a ofegar-te.
M'agafes de la mà, tanque els ulls per deixar-me portar pels carrers de Casco Viejo i, quan els obri de nou, veig la meua habitació.
Continue ací, tombada al llit, escrivint els meus pensaments a aquesta llibreta tan petita... Mentres que tu, segurament, estigues pegant-li voltes al cap, desmuntant el teu llit com cada nit o cara a l'ordinador, retocant i escollint les millors fotos que has fet de Gatibu en aquest últim concert.

I així, maitie, passem les nits fins que arribe el dia de menjar-se vuit napolitanes, de prendre dues cerevesses i fer l'habitació a fons. Aleshores, sabrem que a l'endemà, a les 12.30h, hem d'estar els dos a Unamuno per continuar alimentant eixe bucle que ens ha donat la distància.

València, 25-Juny-2009 23.58h.

Joder, aneu a matar-me...

I que ens mengen les formigues

23.34h.

Prenc un cigarro del meu paquet, només estrenat d'eixe mateix matí. Fume sola baix les estrelles, enverinant-me a cada calada que absorbeixen els meus pulmons, amb el mateix pijama del cap de setmana, però no amb la mateixa il·lusió de dur-lo ficat.
Mire a totes les bandes, seguisc fumant i només m'adone d'una cosa: de que estic de vacances ací a València però envoltada d'aire únicament. Ningú truca, ningú crida i només el mussol del pi del meu veí em desitja bona nit amb el seu càntic.
Però, de sobte, escolte uns pasos que s'acosten fins on jo estic del·lirant sobre la meua soledat, sense descans i sense aturar-se. És ell, ho sé. Dènou anys escoltant la mateixa forma de caminar i encara no l'ha canviada...

- ¿Qué haces aquí sola?
- Nada, comerme el melón un rato... Y fumar como carretera... ¿Y tú?
- Fumar y cagarme en la mamá.
- Oye... ¿Puedo contarte una cosa?
- ¿El qué?
- Es que me da vergüenza decírtelo porqué vas a pensar que soy subnormal...
- Ya lo pienso... (risas)
- Va, en serio, ¿puedo contártelo? Es que creo que no puedo hablar con nadie últimamente... Y Sandra... Bueno, Sandra al final va a acabar cagándose en la madre que me ha parido, que es la tuya también.
- Bueno... Pues di.
- ¿Te acuerdas que te dije que estaba "tonteando" con un chico de Bilbao?
- Emmm... Sí.
- Pues estoy saliendo con él...
- ¿Qué? ¿En serio?
- Sí.
- ¿Pero qué coño te pasa por la cabeza? Aquí hay mogollón de chicos...
- No sé, Kike. Aquí son todos subnormales y él es diferente... No me trata como el resto de hombres con los que he estado...
- A parte de con Karles... ¿Has estado con más gente?
- Sí, claro...
- A veces tengo la sensación de que no nos contamos nada.
- Es que no nos contamos nada... Tú vas a tu bola, yo voy a la mía.
- Ya... Oye, ¿te puedo contar yo también algo?
- Dispara...
- Estoy a medias con una chica de Barcelona.
- ¿Qué?
- Sí, bueno... Pero con el trabajo y eso no puedo ir nunca y creo que se me está pasando un poco. A lo mejor a ti, si dejas de subir a Bilbao se te pasa también...
- Es que no quiero que se me pase.
- Bueno... Pues entonces, si tú eres feliz con él y merece la pena aunque sea de Bilbao, yo soy feliz.

Somric sense parar i sense voler deixar de somriure. Ell és feliç si jo ho sóc i és com una benedicció escoltar-lo de la seua boca. Quasi estic plorant de l'alegria, quasi puc notar la connexió que tenim els dos en aquest mateix instant... La puc sentir, què cony!
Per un moment, em dóna el mateix estar parlant en castellà, em dóna el mateix que ell siga com és i es moga pels ambients als que es mou, passe de les diferències que ens han distanciat a poc a poc.

- Maria... ¿Te importa si me hago un peta?
- Tsss... Me la bufa la gamba.

En resum

Solamente ella y yo
cuando no éramos más que dos almas
que se descubrían torpemente
por un deseo del azar.

Yo no sé quién vas a ser,
sólo hay algo que me inquieta por dentro,
que me aprieta fuerte, que se extiende
y acierta en mi curiosidad.

Y salir a la calle buscando el encuentro
queriéndote descifrar.

Quiero saber todo de ti,
estudiarte intensamente, cuéntame qué hacías,
me apetece oír cada minúsculo detalle,
quiero escucharte y desnudarte
desde el comienzo cuando no podía verte.

Aún me queman los cruces de las miradas.
Limitémonos a ver los acontecimientos
que se escapan y huyen
de la norma y de la probabilidad.

Yo no sé quién vas a ser,
sólo hay algo que me inquieta por dentro,
que me aprieta fuerte, que se extiende
y acierta en mi curiosidad.

Y salir a la calle buscando el encuentro,
apuesto a que va a pasar.

Quiero saber todo de ti,
estudiarte intensamente, cuéntame qué hacías,
me apetece oír cada minúsculo detalle,
quiero escucharte y desnudarte
desde el comienzo cuando no podía verte.

Estudiarte intensamente, cuéntame qué hacías,
me apetece oír cada minúsculo detalle,
quiero escucharte y desnudarte
desde el comienzo cuando no podía verte,
cuando no podía verte,
cuando yo no existía,
cuando no podía verte...

I al món...

... al món que li donen, que no ens fa falta res més que mirar el paisatge de camí al nostre paradís.

Bi eguna, maitie!

Sinopsi sistemàtica

Després d'una jornada d'estudi anguniós i estresant, he decidit mirar per la finestra i fixar la vista en el pi que ha crescut a la casa d'enfront, mentres recapitolava dia per dia, mes per mes, tot el que he viscut enguany (i quan dic enguany em referisc a aquest curs). Tot el que he guanyat i he perdut: amigues, família, parelles, saviesa, ignorància, alegries i penes.

Ara que s'acaba el curs, quan ja em queden dos exàmens que em lliuraran fins a setembre d'haver d'estudiar una cosa que m'és indiferent; ara i només ara, estic com si m'anés a cercar el Nord que vaig perdre ja fa un temps i no anara a tornar mai més; com si anara a desplegar les ales i em llançara a planejar, guiada i orientada pel vent de Llevant, i no anara a girar la vista perquè no m'ho permet la corrent.

Sent una alegria immensa al pensar que he fet bé en viure la meua vida deixant a un costat del camí el que ha pogut pensar i pensa la resta de la humanitat. He viscut tantes coses, he creat un abanic tan ample d'emocions al llarg d'aquestos sis o set mesos, que ja no m'importa ensopegar-me amb la mateixa pedra tres vegades més.
Estic pletòrica d'haver descobert tanta gent nova, amb tantes inquietuts diferents a les meues o amb les mateixes; d'haver-me enamorat de la manera més inverosímil possible d'un basc, de ser l'ovella negra (definitivament) de la meua família, de sentir-me la dona més feliç amb gent que no parla la mateixa llengua que jo, d'estar cada dia més convençuda dels meus ideals i de les meues creences.

De ser jo mateixa, bàsicament.