A aquelles que estiguéreu allà.

Des d'un lloc recòndit de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València; us escric, trobant a faltar, en un dia com avui, a totes eixes persones que l'any passat van estar ací i que, per altres motius, no estan junt a mi en aquest dia.

Unes han anat a viure a un altre país durant un any. Altres, simplement, han decidit que, enguany, Bolonya no s'estila. Segons elles, ja no està de moda eixir al carrer a lluitar per una universitat pública i de qualitat, ja no és viable perquè s'han implantat els graus en moltes de les carreres que cursem moltes de nosaltres. És eixa mateixa gent que cremà assemblees de facultats i que anava a tots els meollos per tal d'aconseguir una foto al País, al Mundo o a qualsevol d'aquests periòdics de mala sang que tergiversaven (i tergiversen) la veritat.

"Yo estuve allí. Mírame."

És tota eixa gent que deia que el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) s'apoderava de les assemblees, que només estaven en elles perquè era una forma fàcil d'aconseguir la independència. Otra vez, mezclando churras con merinas...
El SEPC sempre eren els dolents de les pel·lícules, aquelles que ho feien tot per interés, que no curraven i que havien vist tot açò de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior una oportunitat d'or per fer-se escoltar.
Això ho deia gent com les progres de l'Assemblea de Filosofia. Les del primer campament anti-Bolonya, las pioneras, que no s'havien parat a defensar el tema de la llengua perquè ni elles mateixes sabien parlar-la.
Sembla increïble que tota eixa gent que abans se'ls plenava la boca de paraules com "llibertat" o "justícia", enguany, no s'hagen dedicat a moure el cul i que, casualment, siguen les cuatre persones del SEPC i de les Assemblees d'Història, Ciències, Tarongers i Psicologia; les que s'han deixat la pell al camp de batalla per a que avui, 19 de Novembre, isquem al carrer a defensar el nostre dret a ser estudiantes i no €€€$tudiantes.

12H. FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA!

ATUREM LA MERCANTILITZACIÓ! NI LOU, NI €€€$, NI ESTRATÈGIA 2015! CONSTRUÏM UN ALTRE ENSENYAMENT!

La mirada de la gent que conspira.

Moltes vegades, quan les coses no ixen com esperava, Ovidi, Fuster o Maria Mercè Marçal sempre m'ajuden a ser ferm i constant en les meues conviccions. Últimament, des que ha començat novembre, han anat baixant de categoria i han quedat relegats a un espai reduït de l'armari. Els llig però em quede igual.
Comence a no creure en les paraules, a deixar a un costat a totes i tots aquells bohemis que no fan res més que parlar i parlar mentre un grup reduït de persones es dedica a sustentar a tot un moviment i mantindre-ho sencer des dels peus fins el cap.
Comence a detestar a certes persones que es dediquen a seure a la taula per a debatre coses estèrils i sense sentit, tirant-se els trastos les unes a les altres, mentre que hi ha gent que està deixant-se la salut al penjarobes tots els dies per tal de mantindre una seguida i no viciar coses que no porten enlloc.

No us adoneu, però les espurnes també encenen flames que provoquen incendis d'una magnitut incalculable i incontrolable. Incendis que poden cremar de veritat.

Lo que el atunero se llevó.

Que el Govern Espanyol és incompetent, estava clar. O, almenys, jo tenia una imatge nítida d'ells així. Però a Garzón, sincerament, el veia un tipo llest. Ara, per suposat, la meua percepció d'ell ha canviat: si abans la tenia malament, ara està pitjor.

Em possa dels nervis veure com, diàriament, es juga amb vides alienes sense publicar-ho als periòdics, ni traure-ho per la televisió. Però, amb això que està passant amb els pescadors bascs, la sang em bolleix de sobremanera. Aquest esdeveniment, fa que deixe de menjar el que tinc a taula.
Se m'ha encogit el cor quan la dona d'un dels pescadors segrestats de l'Alakrana ha dit que li havien ordenat no dir res per la televisió ni per cap mitjà, que es mantinguera callada, otorgant amb el seu silenci. És irremeiable que se'm salten les llàgrimes quan es fa públic tant dolor, i més quan es diu amb la mateixa enteresa i fredor que la que transmet una roca.

- Yo no quiero que me den una bandera española y una pensión de viudedad. Yo quiero a mi marido.

I mentrestant, el Govern covoca més i més rodes de premsa per calmar un poc la tensió i el PP fa acopio d'aquesta, si més no, tragèdia basca i s'aprofita de la cagada monumental dels "socialistes", mentres intenten soterrar aquella patètica guerra a l'Irak i la masacre a Madrid l'onze de Març.

Olé! Que viva el bipartidismo español!

Joan Fuster dixit.

Tinc dret a ser com sóc, ni que només siga perquè m’han parit així. I aquest és el problema si tu tens la mateixa pretensió.

amen.

Nosaltres.

Se m'està acabant la paciència. Note la mancança d'aquesta a la meua parla, al meu to de veu.
No sé omplir el buit de les nits de festa perquè, pot ser, fa molt de temps que no isc amb tots els xips canviats, ni amb la baralla de cartes sencera: em falten els asos a les dues mànigues.
Em relaxa canviar de pla tots els dies, trobar noves coses a fer a aquesta ciutat tan vella i tan mastegada per mi, però se m'ha oblidat lligar, encara que dubte molt que ho haja après alguna vegada a la meua vida. He sigut un desastre humà a l'hora de entablir una conversa sobre qualsevol tipus de temàtica amb una persona per la qual he sentit una forta atracció física. Ni tan sóls, la política m'ha salvat en determinats casos. Bah, tampoc ho necessite. Si això ja no funciona, només és més palla que llançar al sac o gent amb la que fantasejar a les nits del període premenstrual.

Últimament m'envolten milers de parelles que han eclossionat a final de l'estiu, productes, segurament, de severes nits de borratxeres, del sexe pel sexe i les hormones revolucionades. Després ja, que vinga el que vinga, com es sol dir.
Em fique malenconiosa quan veig un bes pel carrer o dos cossos que es fonen en una sola massa més pessada que l'aire que respiren al bar de mala mort al qual estan prenent el café de les cinc de la vesprada.
Igual, els dos mesos que he tingut el costat dret del llit buit, estan passant-me factura. O igual, són els sis restants que m'han fet descobrir i adonar-me d'aquests petits detalls. Ben cert és, que no aconseguisc traure una explicació prou coherent o autoconvincent. No ho sé.

Pel moment, deixem que entre Novembre amb peus de plom.

A Fernando.

Ja fa algun temps que tenia aquest comentari al bloc. Concretament, a una entrada que vaig fer sobre la nova llei de Katxi López de anomenar l'euskera llengua no vehicular d'Euskal Herria.
Avui, he estat repassant les entrades i, en aquesta, m'he topat amb que un fotògraf de Saragossa (que, per cert, quines fotos més guapes!) havia llegit l'article en qüestió i, gratament, ho havia entés a la perfecció... Tant, que m'ha contestat això:

Així que:

Hola, Fernando.

He vist que ets de Saragossa (o Zaragoza) i que, segons he pogut deduir, no tens massa problemes per entendre la meua llengua. Hehe!
En primer lloc, i tant que discrepe! Però no vaig a entrar en el mateix bucle de sempre. És molt fàcil opinar de tot això que es diu des de la posició de l'espectador. Quan ho vius a les teues carns i ets la protagonista de la pel·lícula, ja canvia la cosa. A pitjor, clar.
Crec que els de fora us penseu que viure aquesta realtat és ben fàcil i no, no és així.
És horrible sentir com t'espeten "a mí me hablas en español, panca" en la teua cara només per dirigir-te en la teua llengua. I no, no va ser un nazi amb la seua estètica nazi i la seua hesvàstica tatuada qui m'ho digué, sinó un dependent del Pull&Bear, que és més lamentable encara.

Sincerament, me cague en la "democràcia" i en la "llibertat" eixes que tu defenses a capa i espassa. No puc acceptar que, en una democràcia, continuen havent lleis del règim de Franco i de l'època medieval. No puc viure lliurement en un lloc on se'm priva de la meua llengua i on estudiar-la és un motiu més per deixar d'optar a places de professora a l'escola on tu has anat de petita, només per dur el nom de filòloga catalana escrit al diploma i que t'exigisquen el de filòloga valenciana perquè clar, valencià i català, segons aquesta democràcia, no és el mateix.
No sé, diues que és un privilegio estudiar tres llengües ací, a Euskal Herria o a Galiza però ja et dic jo que no. Ho seria si no hagués diglòssia, si el bilingüisme del qual esteu tan orgullossos i orgullosses fóra real. Però, lamentablement, no és així.

I sí, pense que és feixista tot i tota aquell i aquella que m'impedeix expresar-me com vull i en la llengua que vull: Patxi Lòpez, estimat lector inesperat, és un dels que està privant a milers de bascs i basques de parlar la seua llengua i d'expresar-se com volen. No sé si estaràs assabentat del tot del conflicte basc o si només ets un dels milers d'espanyols que pensa que només E.T.A és mala, mala i mala i que totes i tots els bascs i basques que no dirigeixen o recolzen un partit polític espanyol són terroristes pel simple fet de nèixer a Euskal Herria i abstindre's a votar el dia de les eleccions gràcies a que, demòcrates com l'anomenat per vosté Ernest Lluch al seu moment o López ara, entre molts d'altres, han reduït el nombre de partits polítics que, vertaderament, representen a la gran majoria del poble basc, català i gallec i han legalitzat i permés partits d'índole feixista com España 2000 o Democracia Nacional. Guau!
Amb aquesta democràcia, no necessite dictadures, gràcies.

I, perdone si sóc sarcàstica o, fins i tot, arribe a ser antipàtica. Però aquest, senyor, és un tema que tinc al meu ordre del dia només alçar-me perquè, desgraciadament, convisc a una casa on he de lluitar per sobreviure ideològicament i visc a una societat on parlar català és de pueblerinos o catalanistas.

A allò que tu anomenes llibertat, jo li dic mentida.

Segon assalt.

M'agrada aquesta nova forma de veure les coses.

Ja ha començat el segon assalt.

Prepara't.