divendres, 30 de setembre de 2011

L'última... I a dormir.


Bé, trobe que ara és el moment de dir adéu definitivament. Em marxe, me'n vaig, em mude. No obstant, no ho faré sense acomiadar-me. Hui tinc per tothom i vull que quede palès que la raça humana em provoca una sensació d'agonia constant. Només escopiré verí una vegada a la meua vida i pretenc que siga aquesta.

Deixe el blog perquè, en cert aspecte, és una mena de concloure una etapa que ha arribat a la seua fi. Tot això ho sé perquè he intentat aguantar i resistir, creure en la forma de vida que tenia, en la gent, però el cor em crema i no em queden suficients neurones vives per dedicar-li a allò que em fa feliç. I no, passe de socarrimar-me i de convertir-me en cendres. Potser quan em faça més major, però ara no em dóna la puta gana.

Feia temps que no feia servir aquesta paraula, però estic farta. Farta de protagonismes que no pertoquen, de llengües viperines, de persones que es dediquen a posar-li contingut a un pamflet en compte de ficar-li'l a la seua pròpia vida, de que se m'estampe merda aliena a l'esquena, d'intentar trobar solucions pels demés mentre veig com la meua vida es torna un puto problema i a ningú l'importa. Farta de l'autoodi promogut per un llenguatge forçat ("donde te digo un hui, te pongo un avui"), però encara més farta d'amics i amigues que poden desplomar a més persones per minut que l'Emília, senyora famosa al poble de ma mare per desplomar cent gallines d'una tacà.

Sí, estic farta i ara em sent molt millor, però seguiré, que hui estic animada.

Estic fins la figa de tant d'ovari ple de testosterona, de tant de girl power llepa-polles. Si sou dones, demostreu-ho i deixeu-vos d'hipocresies; o és que vos fa por enfrontar-vos a vosaltres mateixes? Oh, sí. Senyoretes de família progre, em referisc sobretot a vosaltres: no prediqueu amb l'exemple sense abans transformar la vostra manera d'estimar i de conformar-vos amb les vostres lorces i les vostres mamelles-talla-vuitanta-cinc. Hauríeu d'estar orgulloses de tenir una vagina com una catedral i no de no saber eixir de casa sense arracades, un poc de rimmel als ulls i el monyo planxat. Sou boniques tal com sou, no? O m'equivoque?

I és que no puc més perquè veig que la realitat no es canvia com jo pensava. Tenia moltes ganes de lluitar i comencí a fer-ho: vaig canviar la meua llengua (ho he explicat milers de vegades). Eixe era el primer pas i després, vindrien els demés. El que passa és que arribes a un punt en què creus que la unitat popular només se la creuen quatre, que la comarca on t'has criat només es redueix a un puto barri, i que, per més que parles, el discurs que dones es retroalimenta convertint-se en pols i ningú se'l creu perquè ha perdut tot fonament possible. Per tant, acabes extasiada, com després d'haver pegat un mal polvo; com si hagueres perdut el combat de sobte i t'hagueres vist forçada a tirar la tovallola.

Me'n vaig i ho faig amb un regust amarg. No obstant, promet obrir alguna finestra que ventile tota aquesta pudor.

Salut!

dilluns, 9 de maig de 2011

I de sobte...


Quan Algú irromp a la teua rutina plena de maldecaps.
Quan Algú et fa somriure més del normal.
Quan Algú et fa sentir-te gran sent xicoteta.
Quan Algú tanca velles ferides i mata antics fantasmes.
Quan Algú et fa enrogir mentre et mira.
Quan Algú et fa tornar a escriure.
Quan Algú et torna a la vida.

Vols ser el meu Algú?
Jo sí vull ser la teua.

dilluns, 20 de desembre de 2010

Vita interrupta (I).


Oh Lord, won't you buy me a Mercedes Benz?
My friends all drive Porsches, I must make amends.
Worked hard all my lifetime, no help from my friends,
So Lord, won't you buy me a Mercedes Benz?

Oh Lord, won't you buy me a color TV?
Dialing for Dollars is trying to find me.
I wait for delivery each day until three,
So, oh Lord, won't you buy me a color TV?

Oh Lord, won't you buy me a night on the town?
I'm counting on you, Lord, please don't let me down.
Prove that you love me and buy the next round,
Oh Lord, won't you buy me a night on the town?

dijous, 16 de desembre de 2010

Lloba estepària.

Yo voy, lobo estepario, trotando
por el mundo de nieve cubierto;
del abedul sale un cuervo volando,
y no cruzan liebres ni corzas por este desierto.
Y no cruzan liebres.


Procures alçar-te de bon matí, però l'alarma del mòbil va allargant-se cinc minuts més fins que, inconscientment, has afegit una hora a la teua son.

Et lleves d'un cop, entres a la cuina i obres tots els calaixos d'aquesta, tots els armaris; busques quelcom per desdejunar i te n'adones que alguna inconscient ha deixat un periòdic del dia damunt de la taula. Hui, no, penses, però quan menys t'ho esperes ja has començat a llegir les dues primeres paraules del titular que, casualment, són Espanya i crisi. Llavors, penses i et preguntes si això no és com llegir tots els dies el mateix conte o viure les mateixes situacions dia sí, dia també. Frustració? Molta. Ganes de desaparèixer? Cap.

De sobte, comença la transformació: els ulls canvien el seu color i notes com s'ha aguditzat la teua visió; tant, que podries divisar un àliga de la Calderona des de casa. El teu desdejuni ja no t'abellix i comences a devorar el diari, a esgarrar-ho voraçment amb els teus canins. Que no quede res!, penses. Veus que la teua ira augmenta a cada mos que dones, que l'adrenalina es dispara, que la teua circulació corre per les teues artèries com si, d'un moment a un altre, anaren a rebentar. El cor et batega més fort que mai i la teua respiració, accelerada, es barreja amb els trossos de paper d'impremta.

Saciada la sed parcialment, decideixes irrompre al saló per engegar la televisió. Las mañanas de cuatro, Espejo Público; insults constants que atempten contra la teua integritat. Et cabreja sentir que han detingut una jove, que se'ls ompla la boca amb fal·làcies, que et jutgen des d'una posició privilegiada. Et dol sentir que la vida de les persones no val res, que facen un recompte de les dones assassinades pels seus marits com si d'una rifa es tractara. Et dol i no pots evitar que les teues orelles cresquen i la teua oïda s'afine; la teua força dona forma a la teua musculatura i la teua vida comença a tenir un sentit.
L'emprens a punyades amb el televisor mentre la Concha García Campoy es distorsiona i canvia a la Susanna Griso que va apagant la seua imatge de periodista femme fatale. Les mans et sagnen i els nivells d'adrenalina i d'excitació són més forts que els d'abans... Però no pots parar. T'han ensenyat a no rendir-te davant ningú; ni tan sols, davant d'un aparell electrònic.

Acte seguit, arrapes la porta de fusta, eixes i observes com la veïna del cinquè apunta el cap per la barana al sentir l'aldarull; és la mateixa "anarcopunqui" que cantava tots els gols de la Selección!, penses; no obstant, la teua fam ha estat calmada i decideixes que en altre moment tornaràs a per ella. Al cap i a la fi, és una borrega més amb la que saciar l'apetit; el plat principal el tenen protegit a Madrid.

Vagues, camines orientada pels carrers de la ciutat. La teua inseguretat comença a fer-se de notar i les rates viatgen per damunt del tendit elèctric, aguaitant-te. Llavors, d'entre la boira, apareix una altra lloba que decideix acompanyar-te al refugi on et retrobaràs amb la resta de la manada. Sí, elles i ells fan que et sentes segura.

Us organitzeu de manera que la vostra disfressa d'ovelles no vos delate; us emborratxeu, us divertiu i, si escau, folleu. La teua vida de lloba estepària fa que et sentes viva. I t'encisa, no ho pots evitar. Mig somriure se't dibuixa al rostre i penses que la gelor de l'hivern no pot aturar-te. Aturar-vos.

dijous, 2 de desembre de 2010

I punt.


Tancat per sobre-excés d'imbecilitat adolescent.


dimecres, 17 de novembre de 2010

No pensament.


Quan l'asfalt roman impassible davant teu diàriament i les cares comencen a ser conegudes sense haver intercanviat ni tan sols una paraula, les coses comencen a preocupar-te. Les rutines van que volen i no puc evitar somriure quan alguna cosa se n'ix del tiesto. Sí, és així.

M'he adonat que sóc incapaç d'escriure quelcom que estiga relacionat amb el meu dia a dia; amb l'altra cara de la moneda que no vol respirar i que es juga el coll fent-se la madura i la indignada amb el món; la impassible davant les adversitats. Supose que és per això que al final del dia només tinc ganes de no pensar, de ser un altre ésser inert que escriu sobre totes aquelles coses banals que fan patir a les persones amb la velocitat neuronal d'un caragol.

I sí, és així com sobrevisc. No pensant.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Tardor.


Una mirada desconeguda que es creua al carrer quan vas de camí a la facultat amb la bufanda fins les celles.
Un xiquet assenyalant-te amb el dit mentre esbossa un somriure.
Una cançó que remou el teu interior i una altra que l'estabilitza.
Una cervesa al barri amb una amiga veient com les fulles cauen al pas dels vianants.
Una xerrada profunda a la cuina.
L'olor d'un cigarret acabat d'encendre.
Els llavis de qui no parla.
Els records d'infantesa que t'anul·len per complet.
Els viatges interminables en metro mentre la pluja impacta contra el vidre.
Els matins en els que el vent se t'emporta quan baixes com una exhalació cap al metro.
Les nits sota l'edredó amb el típic pijama que desperta la xiqueta que hi ha en tu.
Dormir fins les tantes un diumenge de festa en casa.
L'olor de la molsa acabada de banyar per les gotes de pluja.
Els bolets i els bitxos extranys.
Els passejos vora mar gaudint de la solitud del Passeig Marítim mentre cau la nit.
Caminar per la vorera del carrer en la que dóna el sol per posar-me gratuïtament les ulleres.
Gaudir de tu.
Sentir.