dimarts, 21 d’octubre de 2008

Hitzak gabe


He obert els ulls i ahí estàs, a la mateixa posició amb la que vas gitar-te ahir a la nit però, dormit. M'agrada despertar-me abans que tu i veure't, observar-te, recórrer amb el meu dit índex tota la fisionomia de la teua cara. Tot allò que l'edredó no aconsegueix amagar.
M'agrada acaronar-te els cabells, passar tota la meua mà pel teu cap i notar com cada pél teu s'estarrufa al seu pas; acostar el meu nas i olorar la meua olor barrejada amb la teua en ells.
M'agrada que t'acostes a poc a poc a mi amb els ulls tancats, i cerques amb el nas els meus llavis... Adore el teu nas. És perfecte, encara que, ja saps, m'agraden les imperfeccions.

Un raig de sol traspassa les persianes i irromp en l'habitació sense demanar permís. T'ha il·luminat una petita fracció de l'esquena però, segueixes amb el nas pegat als meus llavis, roncant a ple pulmó i amb la teua mà dreta envoltant-me la cintura.
Mentrestant, jo continue acariciant-te, pegada completament a tu, envoltant-te el cos amb les meues cames. L'edredó és còmplice de tot el que passa sota ell.
Ara sóc jo la que tanque els ulls, amb la teua olor penetrant les meues fosses nasals i instal·lant-se a la meua pituitària.
Amb els ulls tancats puc notar que ara ets tu el que els obri, fixant la teua mirada en mi.
De sobte, note com la teua mà dreta, que abans estava a la meua cintura, puja lentament, recorrent la meua esquena nua i dibuixa cercles concèntrics per tota ella. I arriba l'escalfred que fa que tot el borrissol del meu cos es posse de punta.
Acostes els teus llavis als meus deixant l'obertura idònia per ficar el meu llavi inferior entre els teus. És com un trencaclosques que encaixa a la perfecció.

Em separe dos segons perquè ja ha arribat el moment de retrobar-nos. Obri els ulls i somric. Em mires i somrius. Per vuit hores, havia oblidat eixe color d'ulls, eixa forma, eixa mirada... I ara, m'oblidat de tota la resta de coses.
Necessite abraçar-te i ho faig. Des d'aquesta posició puc veure totes les pigues de la teua esquena i tu, des de la teua, pots divisar eixa marca de naiximent que tinc en forma d'estel.
Voldria romandre així per sempre, eternament.
Amb els dits ara sóc jo la que comence a passejar per la teua esquena. Vaig botant de piga en piga com si fos una dura prova de salt. Sí, ja sé que et faig cosquerelles. És inevitable, m'encanta veure com rius. Com ensenyes al món les teues dents quasi perfectes.
Però, pares de riure.

-M'estimes?
-No t'estime asoles. Et desitge.

Vaja... Això és revolució.