dissabte, 18 d’octubre de 2008

Leihotik


Estic desitjant sortir al carrer i mullar-me.
Passejar asoles per les rodalies de ma casa, notant com les gotes d'aigua van calant-me a poc a poc. Com la roba arribarà a apegar-se a mi, formant part del meu ésser.
Sentir que sóc part de la terra que pise, que els meus peus s'enfonsen dins d'ella, convertint-se en arrels gruixudes que volen nodrir-se del sentiment i l'estima que d'ella mana.
Respirar i sentir com l'humitat se'm fica a la pituitària groga, assaborint i tastant les diverses olors que l'ambient m'ofereix i em regala sense demanar ni esperar res de la meua part.
Mirar cap amunt, tancar els ulls suaument i notar com les gotes d'aigua atempten contra la meua cara i rellisquen ràpidament per ella fins arribar als meus peus, recorrent tot el cos.
Caure en l'embruixament d'aquest dia tan gris i ennuvolat i sentir-me com el líquen que s'acobla a la roca, esperant a ser mullat i ben alimentat, o com el fong que creix sota el muntó de fulles caigudes, esperant a mantindre's en l'anonimat amb la por de ser descobert i xafat per un qualsevol.
Escoltar xiular els pardals dels arbres i veure com les oronetes volen sense descans algú per no mullar-se en excés.
La pluja porta nostàlgia a les nostres vides i ens fa recordar que som persones i no autòmates. Per això, reivindique aquestos dies d'aigua sense parar, amb trons i llampecs per doquier.

Estic desitjant sortir al carrer, mullar-me i deixar de mirar com cau la pluja des de la finestra.