divendres, 31 d’octubre de 2008

Cri, cri...


Per fi.

1.00h de la matinada i està tot dessert. Els carrers, les places, les cantonades. No hi ha ningú que puga dir-me res.
La meua ment balla al son d'una melodia quasi hipnòtica que fa que els bateigs del meu cor s'uneixen a ella.
Camine asoles pel carrer de Moret i observe els edificis derruïts que, la fam de l'especulació conjuntament amb un personatge afí a ella, han convertit en pols. Hi han pintades a les parets reivindicant el dret a la vida i a decidir, i jo vull passar les meues mans per damunt d'elles per a sentir-me més vinculada si cap a la ciutat que em va veure néixer.
De sobte, el carrer s'acaba i amb ell, les meues ganes de continuar passejant.

Vaig a pegar mitja volta i a tornar a començar.