dilluns, 24 de novembre de 2008

Del barco de Chanquete...


Zabaldu ahoa,
iruntzi dana.
Berba gaiztorik
esan ez dagizun.

Zarratuko dizut bizia.

Zein gozoa den pozoina,
erreinua,
oraleku duenarentzat.

Zabaldu ahoa,
iruntzi dana.
Berba okerrik
idatzi ez dagizun.

Luzatuko dizut bizia.

Zein gozoa den pozoina,
tronua,
oraleku duenarentzat.

Zabaldu ahoa,
iruntzi dana.
Berriz berbarik
egin ez dagizun.

Zarratuko dizut bizia.

Haserratu zaitez
egin gedar
irriz duzu,
heriotza.

Katamalo - Iruntzi Dana


Moltes vegades em pregunte si els processos democràtics ho són de veres o és tan sóls una manera d'evadir lo que realment amaguen darrere d'eixa màscara.
Ara mateix no puc descriure el que sent cap a les persones encarregades de desallotjar les nostres cases (per què sí, son les nostres cases), més que res, perquè el meu cervell no és capaç de transmetre sentiments d'eixa mena a cap òrgan del meu cos. Però, encara que ho intente dissimular i evadir, sent ràbia.
I sent una ràbia preciosa. És eixe tipus de ràbia que m'obliga a alçar-me tots els matins per lluitar i somriure davant del o de la qui és un/a amargat/da.

Fiqueu-vos la setmana d'eleccions per on calga, equip rectoral. Nosaltres anem a seguir vivint a les facultats.


2 comentaris:

Lola ha dit...

"És una ràbia preciossa"

quins ovaris tens... =)

niikeee ha dit...

Tengo rabiosas ganas de verte, y se que lo digo mucho y actuo poco para borrarlo, pero es verdad. No tengo apenas tiempo para nada, no creas que me gusta regodearme en ello como la mayor excusa posible porque lo que de verdad significa para mi es un lastre.

Estoy bien, no te preocupes, soy consciente de que mi diatriba puede sonar algo pesimista y abrumadora.

Todo pasará cuando vuelva la inspiración, en esos momentos todo funciona.

Un besazo preciosa.
Nos vemos.