dissabte, 15 de novembre de 2008

Les rosses del dessert


Vos estime a totes, encara que no us conega.

Heu sigut desterrades de la vostra terra, al igual que nosaltres. Però, no puc comparar-nos amb la vostra situació: jo no estic vivint en mig del dessert, ni han afussellat la meua família (encara que, al seu temps ja ho feren). No sé de quins colors són la misèria ni la fam, ni els ulls d'un fill parit per mi en mig d'una duna. No sé ni la meitat de coses que sabeu vosaltres.

Jo sé que esteu lluitant, esgotant l'últim alé pel vostre poble, per deixar de ser unes exiliades a la vostra terra.
Ho sé. I també sé que no parareu fins que ho aconsigau.

Sou les ames de tot, les més qualificades per a realitzar tota mena de tasques que els hómens mai han pogut realitzar. Ells no saben què és el dolor vertader.
Heu parit la descendència saharaui, els guerrers i les guerreres que lluiten a una guerra invisible a ulls de les Nacions Unides però, tan autèntica als meus.

Algún dia, deixareu de ser un expedient més, plé de pols, a la taula de la ONU, Dajla tornarà al seu lloc d'origen i els xiquets mai tornaran a morir de sed i fam.

Gràcies per ajudar a que no em perda i a continuar lluitant. Gràcies per concienciar tantes ments a partir d'un crit desesperat d'ajuda. Gràcies.

3 comentaris:

Pau ha dit...

M'ha agradat moltíssim el que has escrit! És genial!

'Muy bien', ja t'he trobat per la xarxa bloggera! :P

Et pose als meus enllaços i aniré passant-me!

Salut!

Jenni ha dit...

T'he descobert gràcies al blog de Maika i bé t'he de dir que tens molt bon blog.
Apa! Una abraçada

Lola ha dit...

Dones... tu ho has dit... són les ames de tot. (som!) (i serem!)

M'ha encantat l'entrada.

Miau!