dimecres, 10 de desembre de 2008

کابل


En aquesta cambra humida, on només puc respirar vapor d'aigua barrejat amb la densa calor tropical, he teixit els dies que porte ací.
Un raig de sol entra per l'única finestra que hi ha en tot el sector 4B, alentant les nostres ganes d'esperança i llibertat. Ell intenta dir-nos que encara tot és possible, que eixos dos termes existeixen. Fora d'aquestos blocs de ciment, però existeixen.

Per mi, la vida no té el mateix sentit que tenia quan vivia a Kabul, on em passava les hores mirant com la meua xiqueta jugava al carrer, com Ella em duia la mel als meus llavis, com el gos del veí arrossegava els ossos d'anyell que quedaven del dinar, en mig del carrer.
Tots eixos records m'ajuden a sobreviure de les pallisses, les escopinyades i els tractes dolents dels soldats (i les soldats) que, dia a dia, em trauen de la cel·la amb el cap tapat amb una bossa de tela negra, roïna; dient-me les mateixes paraules dia sí, dia també.

- Come to walk, come on.

Quan eixa bossa cobreix el meu cap, puc sentir els nervis, l'esgotament, els últims alés, els últims precs d'altres tantes vides insignificants com la meua, que foren empressonades a aquesta illa del dimoni.
Les manilles em tallen la circulació dels canells i és com si no tingués mans: el tacte suau dels cabells d'Ella em tornen a recordar que estan ahí, que no s'han anat. El tacte diví de la seua pell tostada em torna a recordar que estan ahí, que no s'han anat. El tacte del seu sexe latent...
Aquest vestit taronja es confon amb la vermellor de la meua pell, cremada pel sol al camp de treball. L'odie. Odie aquest taronja tan alegre. La tristor de les cares que ací es veuen no concorda amb la vitalitat d'eixe color.


Jo mai havia eixit d'Afganistan. Sempre havia somiat en eixir de Kabul i viatjar al Carib i ara que estic ací, vull tornar-me'n. Jo mai havia pensat que, pel fet de passejar tranquil·lament un dia per la meua ciutat, anava a acabar engarjolat d'aquesta manera misserable. Mai ho havia pensat i ara que ho pense, n'he agafat més malalties que en tota la meua vida. Més que si n'hagués begut milions de litres d'aigua del riu que li dóna nom a la ciutat que va veure'm néixer.

Des d'ací, puc escoltar les rialles i burles en un idioma que no entenc. Puc escoltar els ossos trencats dels meus paisans, les morts, les automàtiques, els crits d'horror i els plors. Això és el que més escolte. Els plors. Plors per Elles, plors per la terra, plors per maleir a Alà i la seua poca pietat, plors pels companys que s'han anat i pels que han de vindre a aquest niu infecte. Sobretot per ells.

Espere que mai arriben.

4 comentaris:

Au ha dit...

Xiqueta he visitat per primera vegada el teu blog...feia temps que ho volia fer!

P.D.Cada vegada crec que te pareixes més a mi! Fins i tot en el blog

Andreu!.. ha dit...

Pel·lícula: camino a guantánnamo.

Obama, del qual no hem d'esperar cap gran revolució més enllà de la seua pròpia victòria electoral, tancarà per fí esta bojeria que vomita inhumanitat, tortura i vergonya entre vilis made in usa.

xao!

Pau ha dit...

Has fet que se'm pose la pell de gallina i que els meus ulls tiraren una llàgrima...
És molt dolent el que has escrit, però clar, es la realitat... i amb la realitat no hi ha que amagar res.

M'ha agradat molt el teu text.


Esperem que ara Obama, com diuen més amunt, fassa el que ha de fer ja de una... perquè això és una vergonya humana.

Lola ha dit...

Diox, qué bé que escrius, en serio!

Artista! =)

miauu... xD