diumenge, 25 de gener de 2009

Anatomia comparada


Treta d'un conte de fades, ella dormia profundament damunt seu. Respirava al mateix ritme que les notes d'aquella cançó dels Dire Straits que tan baixeta de volum estava. No s'ho creia.
Ell li acariciava el pél, fent-li cargolets i olorant aquella olor a mandarines que desprenia cada porus de la seua pell. Ella gemia per fer-se notar, per dir-li telepàticament a ell que eixos cabells tenien ama i que, a més, tenia sensibilitat. Massa sensibilitat.
Continuava dormint i ell no feia res més que mirar-la pausadament i amb atenció. Observava com els seus pits quasi perfectes anaven a dalt i a baix, seguint el ritme de la seua respiració; mirava com es movia i com somiava.
Ell la besà al front i ella es despertà amb un lleu somriure. Adorava la seua boca: eixes dents imperfectes que compensaven els lleus llavis carnosos, definits per una línia corva perfecta.
Ell mirà per la finestra. El vent que corria a través d'ella, li produïa a la fada pessigolleigs suaus i agradables, provocant-li tot tipus de reaccions i estímuls. La seua esquena no va poder amagar els encants que aquesta brisa estiuenca li proporcionava.
Ell respirà i en eixa respiració, a la mateixa vegada, sospirà. Un "ai" escapà de la seua boca, marxant-se d'eixa habitació i donant pas a un silenci sepulcral.
La mirà una vegada més, però ella continuava adormida. Estava preciosa. La mirava detingudament, com al principi de la nit, al concert d'eixe quartet de jazz que tocava al Jimmy Glass. Encara no sap perquè es fixà en ell. Intentà adormir-se de nou, però no podia.
Ell la retirà a un costat del llit on jeien plàcidament i ella rondinà amb els ulls tancats. S'alçà del matalàs de dos per dos i començà a vestir-se. Mentre, la mirava fixament. No podia deixar de fer-ho.
Anà a la cuina a beure un got d'aigua freda i, sobre un post-it groc fosforit que hi havia apegat a la nevera, va escriure el seu nombre de telèfon i una nota d'agraïment per la nit tan meravellosa que havia passat al seu costat. La tornà a deixar apegada al seu lloc d'origen, agafà la seua renyonera i obrí la porta d'entrada al pis.

Va eixir al carrer i la brisa marinera del Grau li envoltava com si d'ella es tractés. El sol lluïa esplendorós i ell començà a córrer carrer cap a baix, cridant com un boig i donant gràcies a ningú pel desig tan fantàstic que la fada li havia concedit.


3 comentaris:

Pau ha dit...

Què bonic... :)

kayako saeki ha dit...

kontinuem segurs de ke la màgia existix...aixó ens farà estar mes aprop del somni ke perseguim...

Es un relat preciós !!!

gràcies per la visita i sí, per a mi el lateralus també es el millor disc de tool...però ke me dius del ikasten de berri txarrak...

salut i revolta!

m a r i a ha dit...

Escrius de conya... M'encanta!




un bexito!