dimecres, 7 de gener de 2009

Nunca Hamàs




Tres hores.

Mare.

Tres hores.

Pare.

Tres hores.

Germana.

Tres hores.

Germà.

Tres hores.

Ella.

Tres hores.

Ell.

Tres hores.

Una vida que es perd.

Tres hores.

Una vida que neix.

Tres hores.

Una terra que mor.

Tres hores.

Sang i plors.



No. No m'agrada sentir el soroll que fan les bombes quan cauen, a l'altra banda del televisor, sobre Gaza. Tres hores sense elles em pareixen insuficients contra tot un país, contra innocents, famílies senceres que l'únic que han fet ha sigut néixer a una terra independent, envejada i cobejada per polítics fanàtics i gent sense escrúpols.
Tres hores és el que vam estar tu i jo dins del llit gaudint de la nostra sort, és el que ella tardà en vindre a veure'm des de Múrcia, és el que gastem anant-nos de festa per València. Tres hores és per allò que les palestines preguen ara mateix. Un minut de llibertat, de mirar al cel i veure les estrelles per la nit, de veure com els núvols fan l'amor amb el rei Sol a plena llum, de ficar-se alguna cosa a la boca i de no menjar por cada vegada que la Mort amenaça amb vindre, de gaudir dels plaers de la carn, de suar per ells i no per patir.

Sé que reitere en el mateix tema una altra vegada i sé que la gent està cansada d'això. Però, també sé que estic farta d'escoltar els típics comentaris de gent propera a mi, enterades que volen evadir el tema o, simplement, que no volen veure la realitat que les amenaça.

Comentaris com: 'La culpa de tot la té Hamàs', 'Lleva les notícies, que estic farta de veure morts', 'Això no estaria passant si els palestins tingueren dos dits de front', etc.

Sí, la culpa de tot la té el 'xa-xa-xa' i no és així: la culpa de tot la teniu vosaltres, les que penseu que, el que llança la primera pedra i amaga la mà, és innocent de qualsevol càrrec que se l'imputa. Vosaltres, les que oculteu informació verídica darrere d'eixa careta de corresponsal de guerra heroica al més pur estic William Howard Russell, les que penseu que l'Imperialisme és l'amo dels bons principis, les que talleu i freneu l'empenta i les ganes de lluitar de les dones com Lehila Khaled, presidenta de la Unió General de Dones Palestines, membre del Consell Nacional Palestí i del Front Popular per a la Lliberació de Palestina. Odieu que sapiem pensar per nosaltres mateixes, odieu la nostra autosuficiència i evadiu i negueu la nostra intel·ligència de cara al món. Sabeu que som molt més del que vosaltres doneu a conéixer.

Sí, vosaltres... Vosaltres sou les que intenteu condemnar a Palestina, Sàhara, Congo, Angola i Irak a una mort despietada, a una tortura sense fi aparent. Vosaltres sou les que ens vau intentar soterrar a la resta de països però, asoles us heu quedat en això: en un intent.



La xiqueta, el crit.
Mahmud Darwish


A la platja hi ha una xiqueta,
la xiqueta té família
i la família una casa.
La casa té dues finestres i una porta.
A la mar, un cuirassat es diverteix caçant
als que caminen per la platja:
quatre, cinc, set cauen sobre l'arena.

La xiqueta se salva per poc,
gràcies a una mà de boira,
una mà no divina que l'ajuda.
Crida: Pare! Pare! Alça't!
Regressem: el mar no és com nosaltres.
El pare, amortallat sobre la seua ombra,
a la mercè de l'invisible, no respon.
Sang a les palmeres, sang als núvols.
La duu en volandes la veu més alta
i més llunyana de la platja.
Crida en la nit deserta. No hi ha eco en l'eco.
Converteix el crit etern en notícia ràpida,
que deixa de ser notícia
quan els avions regressen per a bombardejar una casa,
amb dues finestres i una porta.






4 comentaris:

kayako saeki ha dit...

ke mai aturen els nostres crits de revolta... les teues paraules contribuixen al somni...
salut i revolucio.

Pau ha dit...

I mentre tant, la gent passa absolutament de tot... com si el que està passant fora a un altre planeta... com si les morts estagueren justificades... el món continua igual, "de nadals" (encara que ja acabats)...

Hui mateix he sentit una dona al hospital dient: -Sí, sí, eixos que no paren de matar-se a bombes... com es diuen? mmm.. Moros no?

I jo pensava... tan inculta és la gent? (Ho pensava no, m'ho demostren dia a dia...)

Es abrumador, tot plegat!

Mol bonic (si és que se li pot dir bonic) el text! :)

Parecarabassó ha dit...

Maria! molt bon text. Trist, però cert; en fi, el dia a dia...

Per cert, ets omnipresent cibernèticament parlant! xDD

Bessos!

m a r i a ha dit...

És increïble, però tot i poder sentir els crits esfereïdors de qui està sent assassinat; la gent es plena d'orgull i insensibilitat, tanca els ulls i evita escoltar les llunyanes ferides que demanen auxili.

Totes sabem qui són els culpables, però ja se sap que a qui ens atrevim a parlar ens fan callar amb gàbies o pilotes de goma.

M'encanta (tot el que em pot encantar) el text.

Un bes!