dijous, 26 de març de 2009

Eu queria cantar-te um fado


Encens un cigarro amb tot el teu art. T'ho fumes a poc a poc i penses que, qualsevol dia d'aquestos, deixaràs eixe vici tan coent.
És dificil claudicar davant la vida, davant les coses minúscules i les no tan petites. És difícil viure en un estat d'excepció dins de tu mateixa.
El café fumejant ha fet que les teues ulleres s'hagen entelat, al igual que les finestres del bar on continues aseguda. Mentrestant, penses que tot el que has fet durant el dia sobra en aquest moment de tranquilitat que estàs vivint. Sí, darrere d'aquest café han quedat les amigues, les enemigues, els familiars propers al teu estat d'excepció, la sensació d'angúnia i malestar, els amants (i les amants), el sexe sense cap compromís signat davant notari i les teues ganes de protegir i reclamar el que és teu, el que és nostre.
A la cua dels nous pensaments futurs, es troba una tèrbola cançó: un fado; una veu trencada pel patiment, pel plor d'una mare que ho ha perdut tot, una núvia, una àvia desconsolada que ha vist com la seua vida, en un altre temps passat, va ser millor.
Una veu com la teua feia dos minuts, abans que el cambrer et pugés eixos dos-cents cinquanta centilitres de pura cafeïna amb l'aroma de la Colòmbia més profunda.



I és que ni avui, ni cap dia d'aquesta setmana, tinc forces per relatar fets i veritats com la del Tomàs o la brutal repressió dels Mossos d'Esquadra a la UB. Avui m'apeteix imaginar i somiar, inventar-me històries ocorregudes en un temps passat, al meu present o en un demà no molt llunyà.

4 comentaris:

Arina ha dit...

Molt gran la Amalia Rodrigues Maria!!!!!!! Els Fados, de vegades et remouen per dins i et deixen feta pols per aquesta força que tenen...de vegades sembla que puguin esquinçar-te l'ànima!
a mi em recorden un viatge a Lisboa de fa ja un quant temps...algun dia t'ho explicaré. Molt bona, com sempre!

Pau ha dit...

I és que forces per aquestos relats hi han de ben poques...

Un besot Marieta, m'ha agradat molt el text.

paloma ha dit...

gràcies, doctora. :p

laia, tu has anat a lisboa?

bueno esta nit ens veiem, no? (per a les dos) ...(i si no estic dormint)

muac!

Eme ha dit...

ohh, soi la reina mora, y fumo con arte
:)

es esa sensacion de que cada sorbo de café es como quitarse un peso de encima cuando se mira desde la ventana del tertulia mirando la jodida explanada donde los monos van a edificar. Como si cada preocupación fuese una prenda que te vas quitando con cada sorbo de café traido por Jordi o Raúl.
Y acabas desnuda en tu cabeza, sin nada más que una leve melodía tatareada en tu realidad.
Es mágico. Me encantas. :)