dimarts, 7 d’abril de 2009

Lost in translation


Em sentia poc més que Scarlett Johanson al veure't marxar per aquell carreró de Bermio. Un poc més lletja, això segur, però era la mateixa història amb diferents personatges.
Des que vaig arribar allà, no havia tingut temps encara de parar-me a pensar en les històries (a vegades meravelloses, altres, no tant) que em contaves tots els dies després d'un parell de petons. Llargues xerrades al llit, com ja feia temps que no les tenia. Diversions per la platja i la muntanya, observant les ardi latxak als caserios i gaudint de les ones del Cantàbric.
La pluja d'aquell 22 de març pareixia no tenir fi però tot acabà amb la neu. Eixa mateixa neu que caia sobre els cotxes a Gazteiz mentres tornava a València, que em possava tan malencòlica i, a l'hora, em feia tan feliç.
Et recorde encara com l'escena en que Bill Murray desapareix pels carrers de la ciutat de Tokio. Vas anar-te'n així. Vas muntar al teu cotxe i, amb un últim bes entre malkoak, vas dir-me el poc que t'agradaven els acomiadaments, mentres jo pensava que era la primera i última vegada que anava a veure't.

Ahir vaig recordar-me de tot això mentres menjava a hores intempestives un trosset de pa amb xocolata Elgorriaga, procedent de la terra sense nom, com tu.