dimarts, 12 de maig de 2009

Silenci


A vegades, el silenci és el millor confident. Aquell que millor et comprén i el que fa que la teua passada per aquesta vida siga més lleugera, sense deixar massa petjades enfonsades en la tendra sorra, banyada pel Mediterrani.
El podria comparar amb el só de la mar, amb la imatge d'un bell paratge de verda herba, recent mullada per la pluja. Podria comparar-ho amb la sensació de felicitat interna (i eterna), de pau, de sentir que les preocupacions acaben afonant-se en tu mateixa, discriminant-les sense cap pietat.
Estic enamorada del silenci, de la forma que té d'acaronar-me per les nits. Ell ompli el buit del meu llit, proporcionant-me les carícies i la tendresa que em manquen dia a dia.

Ell em respecta, calla quan ha de callar. És poesia per a les meues oïdes i no vull deixar-la de recitar.

2 comentaris:

Noiadevidre ha dit...

Tu ho has dit, de vegades no hi ha res com el silenci (o com una bona dosi de solitud).

Un besot!

kayako saeki ha dit...

Hi ha vegades ke el silenci diu molt més, ke mil crits llanÇats al vent...

M'enkanta tornar a llegir-te....

I... gora berri!!!! Espektakulars....


Besets, salut i revolta!!!