divendres, 12 de juny de 2009

Digues sí


Caia el sol a la Salvatge i el vent procedent del Cantàbric espentava el xiringuito de surf amb la força d'un huracà.
Ella mirava directament a la sorra mentres ell perdia la vista a l'horitzó, observant la monotonia del mar, com els dos blaus es juntaven inconscientment.

- Estàs bé?
- Podria estar millor, la veritat.
- Jo... I què et passa?
- Que et necessite ací, apegat a mi tots els matins, totes les vesprades, totes les nits... Necessite alçar-me i veure que ets real, que no ets un subproducte del meu subconscient.
- I perquè no em mires ara? Em tens al teu costat, apegat... Mira, puc tocar-te.

Tocà amb la seua mà esquerra el seu genoll dret.

- Ets de veritat.
- Clar. I aquest moment també.
- Immortalitza'l, captura'l... Per favor.
- Com?
- Que li pegues una patada al rellotge per detenir el temps ara.

Ell es despassà la correja del rellotge, s'alçà i, amb la mateixa força del vent, el llançà a la mar, deixant un rastre en la blanca ona que s'acostava a on estaven. Tornà decidit on estava ella, mirant-li amb cara de sorpresa.

- Era l'últim que pensava que...
- Calla... Que no sé encara què òsties he fet. Era un regal de ma mare. Estic boig...

1 comentari:

poplolipop ha dit...

"calla, que encara no sé què òsties he fet"

Imagina't que saberem què, com, per i per a què fem tot el que fem... quin avorriment...

=)