dilluns, 8 de juny de 2009

El mur


No sé si és que sóc un poc il·lusa o què, però confiava en que havia un raig d'esperança per aquestes eleccions europees, un vot de confiança cap a nosaltres.
Passa que, quan creus que tot va a canviar i estàs convençuda al cent per cent d'això, la caiguda és més estrepitosa i més dolorosa, encara que, pot ser, esperaves un resultat menys dolent del que ha eixit a la llum. I ja no parle només de l'Estat Espanyol al qual, degraciadament, pertanyem; sinó de la resta de països que formen part d'aquest crim a la classe treballadora anomenat Europa.
Encara no entenc com han pogut eixir "victoriosos" els partits d'ultra dreta, com han pogut oblidar tan prompte l'holocauste que, precisament, un partit d'eixa calanya va regalar a Europa.
Em sembla hipòcrita que Obama, cara amable de l'Imperi que ha devastat milers d'estats independents com el de Palestina, acudisca a Normandia tal dia com ahir a fer el paripé, agafat de la maneta d'un altre feixista com Nicolàs Sarkozy, sense conèixer vertaderament la història i sense vergonya alguna que el protegisca del judici públic.
Estic indignada per diversos motius que m'han fet reafirmar-me i plantejar-me seriosament si això que estem vivint és cert o només estic enfonsada dins d'una pesadilla i d'un mar de contradiccions contínues. No sé si això és una càmera oculta o un show de Truman que està durant massa. Què alguna destruisca el comandament a distància!
Però bé, després de parlar amb un amic militant d'una altra organització internacional i després de dir-me que, després del d'ahir, es deixa la mateixa militància, li he contestat que la lluita no es para ací. Que nosaltres no hem estat tres-cents dos anys resistint, aguantant pals i vexacions per part d'una classe capitalista dominant (reis, senyors i dictadors), com per a ara rendir-nos davant dels fills dels mateixos feixistes que, anys enrere, van assassinar els nostres avis i àvies, besavis i besàvies.

Almenys, sé que, aquesta vegada, el meu vot ha servit d'alguna cosa: demostrar que no estem mortes ni morts i que som més que eixa gentola de les pintades i els cartells que inunden els carrers i carrerons de resistència política i social.

So tonight we open up our hearts,
staring straight into the sky.
We are blinded by ambition
to be part of their lie.
Seperation from these places,
seperation from these times.
Can we transcend this repitition?
Transcend this life.


Berri Txarrak - Denak ez du balio.

1 comentari:

kayako saeki ha dit...

Sí, som alguna kosa mé ke això!!!
Cal continuar lluitant, i com diu la canço de Sant Gatxo.... continuar tenint nostre puny ben alt....