dijous, 25 de juny de 2009

I que ens mengen les formigues

23.34h.

Prenc un cigarro del meu paquet, només estrenat d'eixe mateix matí. Fume sola baix les estrelles, enverinant-me a cada calada que absorbeixen els meus pulmons, amb el mateix pijama del cap de setmana, però no amb la mateixa il·lusió de dur-lo ficat.
Mire a totes les bandes, seguisc fumant i només m'adone d'una cosa: de que estic de vacances ací a València però envoltada d'aire únicament. Ningú truca, ningú crida i només el mussol del pi del meu veí em desitja bona nit amb el seu càntic.
Però, de sobte, escolte uns pasos que s'acosten fins on jo estic del·lirant sobre la meua soledat, sense descans i sense aturar-se. És ell, ho sé. Dènou anys escoltant la mateixa forma de caminar i encara no l'ha canviada...

- ¿Qué haces aquí sola?
- Nada, comerme el melón un rato... Y fumar como carretera... ¿Y tú?
- Fumar y cagarme en la mamá.
- Oye... ¿Puedo contarte una cosa?
- ¿El qué?
- Es que me da vergüenza decírtelo porqué vas a pensar que soy subnormal...
- Ya lo pienso... (risas)
- Va, en serio, ¿puedo contártelo? Es que creo que no puedo hablar con nadie últimamente... Y Sandra... Bueno, Sandra al final va a acabar cagándose en la madre que me ha parido, que es la tuya también.
- Bueno... Pues di.
- ¿Te acuerdas que te dije que estaba "tonteando" con un chico de Bilbao?
- Emmm... Sí.
- Pues estoy saliendo con él...
- ¿Qué? ¿En serio?
- Sí.
- ¿Pero qué coño te pasa por la cabeza? Aquí hay mogollón de chicos...
- No sé, Kike. Aquí son todos subnormales y él es diferente... No me trata como el resto de hombres con los que he estado...
- A parte de con Karles... ¿Has estado con más gente?
- Sí, claro...
- A veces tengo la sensación de que no nos contamos nada.
- Es que no nos contamos nada... Tú vas a tu bola, yo voy a la mía.
- Ya... Oye, ¿te puedo contar yo también algo?
- Dispara...
- Estoy a medias con una chica de Barcelona.
- ¿Qué?
- Sí, bueno... Pero con el trabajo y eso no puedo ir nunca y creo que se me está pasando un poco. A lo mejor a ti, si dejas de subir a Bilbao se te pasa también...
- Es que no quiero que se me pase.
- Bueno... Pues entonces, si tú eres feliz con él y merece la pena aunque sea de Bilbao, yo soy feliz.


Somric sense parar i sense voler deixar de somriure. Ell és feliç si jo ho sóc i és com una benedicció escoltar-lo de la seua boca. Quasi estic plorant de l'alegria, quasi puc notar la connexió que tenim els dos en aquest mateix instant... La puc sentir, què cony!
Per un moment, em dóna el mateix estar parlant en castellà, em dóna el mateix que ell siga com és i es moga pels ambients als que es mou, passe de les diferències que ens han distanciat a poc a poc.

- Maria... ¿Te importa si me hago un peta?
- Tsss... Me la bufa la gamba.

3 comentaris:

Pau ha dit...

Tant de bo poguera trobar-me en la mateixa situació. M'he sentit completament identificat, de fet, acabe de sentir cert dolor... Espere poder tindre algun dia una conversa així.

Un beset Marieta, espere veure't prompte.

Toni ha dit...

Hi ha amistats vertaderament fantàstiques, d'eixes que mai t'agradaria que acabaren, d'eixes que et regalen moments en que com dius, no pots parar de somriure...

Sincerament -i amb perdó-, són l'hostia! :)

Un beset!

kayako saeki ha dit...

A mí m'ha donat molta nostàlgia aquesta historia....
La meua relació amb la meua germana va ser inkreible durant molt de temps... Però kadaskú agafà un camí diferent a la vida.... i trobe a faltar akestes konverses...
Però estik segur ke si jo sóc feliç ella també ho es... i viceversa...

besets