divendres, 10 de juliol de 2009

Steven Smith


Fumava. Esperava de peu, recolzada en la barana de la boca del metro.
Una calada darrere una altra i ja notava com li tremolaven les cames: semblava que anés a perdre la funcionalitat d'aquestes. Era com si li hagueren desconectat els nervis, un a un.
Mirava nerviosa a totes bandes, a totes les direccions i pensava, mentrestant, en tot el que havia d'haver fet eixe matí i havia preferit deixat al muntó amb l'etiqueta de "pot esperar".
El cigarro anava consumint-se a poc a poc entre els seus dits groguencs i els seus pulmons; el temps passava i ella estava més nerviosa.
Començà a mirar-se damunt i avall, examinant exhaustivament la seua roba en busca i captura d'alguna taca d'oli però només trobà una a la part dels genolls del pantaló gris. Res, podia passar desapercebuda.

Tres i mitja.
Quatre menys quart.
Quatre.

I tu sense dinar, amb el desdejuni de les vuit digerit. Més que digerit.
Odies les esperes. Sobretot aquelles en les que saps que ningú va a aparèixer.

4 comentaris:

kayako saeki ha dit...

Jo també odie esperar..... Per això sóc dels ke arriba 5 minuts tard a tot!

Preciosa canÇo.

besets.

Faune ha dit...

buf! a mi els plantons em cabrejen que no veges. Els considere una falta de respecte grossa, el meu temps no és merda com per a tirar-lo.

Toni ha dit...

Docs sí, sí que son odioses les esperes en que mai aplega ningú...

Per cert, la cançó mola :)

Salutacions Maria!

Benimelieta ha dit...

uff!! esperar... mare meua! a més, si em pilla de mala llet ja l'hem feta bona!! Odie esperar, de fet intente no fer-ho i ca'u'panye! qui no està a l'hora és el seu problema. jejejeje

Xiqueta dolçaaaaa! que estas desapareguda!! avore si dones alguna senyal de vida, que pareix que t'haja tragat la terra!!

Beseeeeeeeets