dimarts, 22 de setembre de 2009

Denbora.


Temps. Això és el que em té en vetlla a les nits.
Pense en l'últim comiat a l'estació i una llàgrima vessa, anant des dels meus ulls, recorrent tota la galta, fins arribar al punt d'inflexió entre el coll i la meua cara.
Recorde aquell "adéu", nit darrere nit, banyant el coixí una i altra vegada i pensant en lo farta que estic del món, en general i en particular.
El temps passa i he intentat ocupar-lo amb mil-i-una activitats, mil-i-una assignatures, amics i amigues que fan que m'oblide d'aquell comiat dolent. Una regustor amarga em torna a la boca des del fons de les meues entranyes. Ella és la que canvia el meu caràcter i la que fica a flor de pell la meua sinceritat. Clara i concisa, com una pedrada a l'ull.
Mentrestant, arribe a la conclusió de que el puto temps passa molt lentament. Més lent del que deuria. Hores, minuts i segons. L'angoixa s'accentua més amb ell i es deixa entreveure als escrits, als somriures i a les ganes de fer i desfer coses, fins que arriba el dia de tornar a donar-li de menjar al bucle sense fi que visc amb tu.

Echo de menos tus atardeceres. Y los míos contigo.

1 comentari:

kayako saeki ha dit...

Segur ke el temps ke passes amb ell, el temps passa a gran velocitat....
Maleït temps !!!

Espere trobar-te em Meliana...

Ikusi arte!