divendres, 9 d’octubre de 2009

9 d'Octubre.


Des que era petita, sempre em contaven els professors i les professores del col·legi com un rei, de procedència occitana i màxim representant de la Corona d'Aragó, va entrar per les portes que custodiaven la ciutat de València a l'any 1238.
També recorde com ens feien pintar a milers de Jaume's I impresos a paper de mida Din-A4, entretenint-nos a tota la classe. A eixa setmana d'arts plàstiques que féiem al col·legi, donava igual que manara qui manara sobre la ciutat: totes i tots les xiquetes i xiquets, no teniem por de dir que erem valencians, ni de pintar la quatribarrada, encara que sigués amb una franja blava.
Cada vegada que s'acostava el 9 d'Octubre, em sentia més valenciana que mai, tot i que no arribava als 10 anys.
Recorde, el dia en qüestió, anar de la mà amb el meu iaio pel centre de la ciutat de camí a la pastisseria més propera per a comprar-li a ma iaia la mocaorà, anar a veure com treien la Senyera al Palau de la Generalitat i passejar per la Plaça de la Verge, corrent darrere dels coloms i espantant-los al meu pas.

Mentrestant, els anys han passat i, totes eixes tradicions del 9 d'Octubre, a poc a poc, han anat perdent-se en el temps i quedant només al record. He après a mirar amb altres ulls les festes que ells anomenen nacionals, separant eixa franja blava de les quatre barres, enorgullint-me de la meua procedència, estimant les meues arrels i plorant cada vegada que veig com les trauen de la terra. He après a emocionar-me cada vegada que olore a pòlvora, cada vegada que es toca la Muixeranga, cada vegada que alce el puny al ritme de les dolçaines i els tabalets.
Sí, he après a somiar en valencià, a no tindre vergonya de dir que la nacionalitat meua no és espanyola, a dir que sóc del sud allà on vaig.

Bona Diada a totes i tots aquelles i aquells que no poden gaudir de la nostra companyia ni del seu país en un dia tan assenyalat com avui. A aquelles i aquells que esteu a l'exili: Maria, Josep, Balma i moltes i molts d'altres que no us oblideu d'on sou.

2 comentaris:

Toni ha dit...

Crec que els símbols no deuen ser un problema per a un país, en tot cas, una manera d'aglutinar sentiments.

I jo també m'emocione al escoltar la Muixeranga, al so de dolçaines i tabals... ens queda molt de camí, però el farem, no Maria? :)

Bona diada amiga! Salut!

m a r i a ha dit...

És molt difícil oblidar d'on ets. Els nostres origens són la nostra identitat, xD

Em sap molt greu no poder estar amb vosaltres un dia com hui, però si busqueu entre banderes i dolçaines, segurs que sereu capaços de trobar una MariQ amagada ;)

Bona diada xiqueta!