dilluns, 16 de novembre de 2009

La mirada de la gent que conspira.


Moltes vegades, quan les coses no ixen com esperava, Ovidi, Fuster o Maria Mercè Marçal sempre m'ajuden a ser ferm i constant en les meues conviccions. Últimament, des que ha començat novembre, han anat baixant de categoria i han quedat relegats a un espai reduït de l'armari. Els llig però em quede igual.
Comence a no creure en les paraules, a deixar a un costat a totes i tots aquells bohemis que no fan res més que parlar i parlar mentre un grup reduït de persones es dedica a sustentar a tot un moviment i mantindre-ho sencer des dels peus fins el cap.
Comence a detestar a certes persones que es dediquen a seure a la taula per a debatre coses estèrils i sense sentit, tirant-se els trastos les unes a les altres, mentre que hi ha gent que està deixant-se la salut al penjarobes tots els dies per tal de mantindre una seguida i no viciar coses que no porten enlloc.

No us adoneu, però les espurnes també encenen flames que provoquen incendis d'una magnitut incalculable i incontrolable. Incendis que poden cremar de veritat.

1 comentari:

Toni ha dit...

Poc a poc, molleta a molleta com les formigues...