dimarts, 5 de gener de 2010

Com una més.


Milers de faroles il·luminen el camí que em porta de nou a València. Les vaig comptant una a una fins que, de sobte, la son em venç i veig com m'apague a poc a poc al seient de cuir marró que tan poc em motiva i tant m'incomoda.
Fins a les meues oïdes arriben cançons que rememoren un viatge curt però intens, de set dies plens de vida entre llençols i seients dels diversos mitjans de transport que recorren bona part de Bizkaia i Euskal Herria, en general.
La veu de moltes amigues i molts amics em criden des del subconscient. "Tu i la teua basquitis...", diuen. A vegades de conya, d'altres més serioses, però sempre està eixa frase a la meua tornada a la ciutat que m'ha vist crèixer, alegrar-me i patir tot plegat.
M'arriben rialles d'incomprensió i les escolte com si les tinguera al costat, assenyalant-me amb el dit índex mentre jo mire cap a altre costat i faig carassa d'estúpida. "Beneïda ignorància...", cride per al meu cor.

Una altra vegada, abandone la verdor de la vall, de les muntanyes; abandone el desig de pujar a l'Amboto i donar-li les gràcies a la bruixa de la llegenda per oferir-me tot eixe paisatge que m'emociona més que qualsevol gratacels de la costa valenciana. Abandone el gust de dur abric, bufanda i guants; d'entrar a les tabernes del Casc Vell i engolir, sola o acompanyada, una desena de pintxos acompanyats d'un zurito, mentre passe les fulles del Gara i m'escandalitze de les últimes notícies que afecten a Euskal Herria i a bona part del món. Abandone el dret a cridar en euskera que vull els presos i les preses a casa, sabent que sóc la única de tota la massa que només pot mantenir una conversa de xiquets en eixa llengua; el dret a manifestar-me i pertànyer a les 44.000 persones que han eixit al carrer sense destacar de cap de les maneres. Mai he volgut fer pàtria de res més que de la meua pròpia. És un sentiment que ha crescut dintre meu i s'ha fet amo i senyor de la persona que el guarda sota clau.

Així que, que diguen el que diguen. Açò està cada vegada més a prop i els propòsits, si no es compleixen, no serveixen de res.