dijous, 14 de gener de 2010

El camí.


Primer un peu, darrere un altre. Torne el pany de la porta i isc al carrer. Puge el carrer i gire cap a l'esquerra mentre, uns metres més enllà, divise l'enganxina que vaig ficar a la senyal d'STOP que hi ha només eixir del carrer Barcelona.
Baixe la pendent que em duu al baixador d'El Clot i espere cinc minuts fins que, allà al fons, veig un centelleig que m'alerta que el metro està a punt d'arribar. Agafe la motxilla que he deixat al banc i, quan el tinc a menys de cent metres de mi, l'alce el braç al conductor per que sàpiga que ha de parar en aquest port. Ja se sap: o agafes el tren o et quedes a terra, i jo moltes vegades m'he quedat amb cara d'idiota veient com s'anava més i més lluny.

Una vegada dintre, comences a barrejar cançons del reproductor de música amb les diferents converses i/o silencis del tren. A vegades, mescles, fins i tot, crits i estupideses vàries dels xiquets i les xiquetes que s'alcen de bon matí per anar a l'escola. Els i les odie.
A vegades ho pense i més d'alguna vegada hauria entrat al metro amb una AK-47 i haguera disparat foc a discreció. El petit inconvenient és que cap militar rus m'ha ensenyat a utilitzar-la...

Mire per la finestra i observe com la gent puja a les parades i els baixadors. És clar, observe com, a cada parada que s'acosta a València ciutat, es puja gent cada vegada més diversa: des de senyores que van a treballar al Corte Inglés o a altres llocs o homes amb els seus maletins, fins iaios que han emprès el curt, però a la vegada llarg, camí fins a l'hospital o immigrants que van a treballar a l'obra o a fer les tasques que ningú vol fer. Romanesos, equatorians, colombians, ucranians, senegalesos i d'altres procedències d'arreu del món que han vingut a parar a la ciutat i intercanvien experiències dels seus llocs d'origen.

De colp, em ve la inspiració per escriure sobre tota aquesta gent i ficar-me a les seues respectives pells, però no puc perquè em fa moltíssima vergonya que el o la del costat dotorege les meues coses. També em ve el sentiment d'apallissar a mitja joventut i convertir-me en una nazi feminista, no? Però... Què cony! Ja tindran prou problemes com per a que jo sigue un més...

4 comentaris:

Joako ha dit...

hauries de mirar tota esta quotidianitat amb uns altres ulls, amb més màgia!

Benimelieta ha dit...

jo també pense totes aquestes coses i també m'agradaria matar algú de ves en quan...

I d'altra banda, amb la teua dolçor i eixa felicitat que desprens és impossible que sigues un problema per a algú!!

Molts bexitoooooos!

Un astronauta en la montaña ha dit...

De veritat, m'encanta el teu bloc.
Segueix amb aquest estil!
Un seguidor de terres catalanes!

poplolipop ha dit...

I què més dona el que la persona del costat pense de lo que estas escrivint? total, vas a baixar del metro i no el/la tornaras a vore.

Jo ja fins i tot balle amb els cascos posats xD me la repanpinfla!!

mua

PD: que sapies que la paraula de comprovacio per a poder deixar aquest comentari és "shandi"... sera un missatge de la providència?