dissabte, 9 de gener de 2010

Preguntes i respostes.


- Què és escriure per a vostè?

Que què és escriure per a mi... Bona pregunta.
Per mi, és evocar sentiments profunds. Em negue a relatar el present. Per això ja estan els periòdics i els quatre de sempre que es dediquen a copiar i apegar els articles d'altres.
Jo no escric per obligació. Mai ho he fet i vaig a continuar sense fer-ho.
Escric per gust, per amor a les lletres. Elles no gosen defraudar-me com ho fan les persones. Són fidels als meus pensaments, a les meues idees i a la meua forma de fer i dir les coses.
Pot ser, pensen, tal vegada, que m'equivoque, però no m'ho diuen. No tenen prou veu com per fer-se sentir si tu no les ajudes.

- Quan va despertar aquesta passió desenfrenada per la llengua?

Supose que fixar una data concreta és donar-me-les de que tinc una bona retentiva per als nombres quan no és així.
Des de petita he escrit, he pintat, he mantés la meua imaginació desperta vint-i-quatre hores. Com si l'alimentara a base de cocaïna.
Encara recorde col·leccionant els llibres del Barco de Vapor, eixes lectures tan amenes que, avui dia, ni se m'ocorreria tornar a llegir-les. Fray Perico y su borrico i altres títols que van fer que desenvolupara històries meravelloses al meu cap.
Després, vingueren les lectures en anglès i valencià per part de les mestres de l'escola. A vegades, històries que coneixia; d'altres, no. Però normalment, eren històries fantàstiques de xiquets i xiquetes com nosaltres que ens acompanyaven en la nostra aventura cap a l'adolescència i, darrerament, cap a la majoria d'edat. Creixien i canviaven amb i com nosaltres, i a mi allò m'agradava més que sentir a la Leticia Sabater cridant com una boja totes les migdiades o veient com a la Maria Abradelo se li veia el plumero blavero al show de la Babalà, tot i que era de Madrid. Con mucha marcha!
El cas és que... Per on anava? Ah, sí! Val. El cas és que la meua passió per les lletres ve de molts anys de comprar llibres i llegir-los a l'instant sense que ningú m'obligués a fer-ho o de quedar-me a casa amb Charly i la fàbrica de xocolata, mentre les meues amigues estaven al carrer perdent el temps en jugar a les Barbies. Supose que és en eixe instant quan els teus pares se n'adonen que a la seua xiqueta li passa alguna cosa.

- Vostè creu que la direcció política que una dona o un home tria és fruit del nivell cultural d'aquests?

Obviament sí. Una no neix a una família amb tendències dretanes i canvia el seu pensament a l'independentisme més radical per art de màgia o per fotre la seua família.
Com tot, això també ha seguit un procès. I és llarg i dolorós. Gràcies a l'abans esmentat, a mi no m'han fet falta mestres especials per ensenyar-me a escriure. Ni classes de repàs per saber fer la Ó amb un canut, que diuen. Bastava amb anar a l'escola diàriament i fer els deures ben fets.
Encara que no ho cregue, allò crea una certa disciplina que, darrerament, vas a seguir com a persona adulta durant la resta de la teua vida. És fàcilment aplicable a la teua opció política i a la teua vida, en general.
Ser independentista no és dir-ho i ja està. Ni menjar llibres i pamflets de diferents organitzacions puntualment. Ni dur una samarreta de Països Catalans ficada per anar a la manifestació del 25 d'Abril. És rutina. És crear i destruir dinàmiques de treball, optant per la més idònia i colpejant on més mal fa. És constància. És no deixar-se enderrocar pel primer colp de vent fort que bufe, ni gelar-se quan baixen les temperatures. És no soltar l'arma quan els altres t'estan apuntant. És ser conscient que estàs sota l'espassa de Damocles vint-i-quatre hores al dia i que, a la primera errada, tot pot tornar-se en contra teua i convertir-te en una terrorista.
Sortirà la teua cara a les notícies i t'inculparan d'haver injuriat a la corona espanyola, que viu de luxe a costa teua i del teu treball, o de llançar un còctel molotov a la sucursal del banc que t'ha furtat els diners amb l'excusa de la crisi. Ficaran a tot un país en contra teua i en contra dels teus, únicament per defensar la dignitat de la terra on vivim.
Ser independentista no és un joc i ben bé ho sabia el dia que vaig decidir ser-ho. I, és clar, la cultura t'ajuda a formar-te com a tal i a conscienciar-te d'allò.

- Bé, moltes gràcies. Espere que li vaja molt bé i que tingue tant d'èxit amb aquest llibre com amb l'anterior.

De res. Molt de gust.

Una entrevista qualsevol a una persona qualsevol.
Un dia qualsevol.
Un any qualsevol d'un futur pròxim.