dilluns, 8 de febrer de 2010

Silenci.


He engolit la retòrica quan ningú volia mastegar-la, mentre veia com la meua honestedat s'anava per l'aixeta i la claredat de les meues paraules no podia guanyar a la brutícia de les seues.

He engolit milers d'icebergs, princeses de conte absurde, judicis de vides anònimes publicades sense cap trellat per via electrònica mentre, lamentablement, era espectadora d'elles, asseguda a la meua butaca de merda. Les rosses es tornaren ràncies al final de la pel·lícula, ja es sap.

S'han follat les meues intencions, m'han enverinat la sang amb paraules buides. Sincerament, me la pela que A i B siguen junts o que C i D tinguen un problema de la mida del buit de l'ascensor. Que ja m'he cansat, cony. I sembla que no se n'adonen.

'Què rara estàs...', diuen. Pot ser, sí...

Quan comences a fer la teua vida i a deixar les hipocresies a una banda del camí, ets una puta rara. Mentre tenia problemes i les orelles fugien a altra banda, no hi havia cap inconvenient.

Em sé de l'A a la Z, totes les amigues de les amigues, totes les novies de la novia, tots els novios del novio, tota l'heterosexualitat de tots i totes els i les heterosexuals, si Fulanet/Fulaneta s'ha rajat les venes gràcies a una depressió estúpida. L'ésser humà és així, supose.
He arribat a sentir-me discriminada per ser com sóc i em sent molt, molt ofesa.

Ja s'ha acabat el deute amb el món.

5 comentaris:

marta ha dit...

algú que es talli les venes com està entès ara, sembla més emo que no pas patir d'una depressió estúpida, perquè no entenc que totes ho hagin de ser.
Per cert, molt guai el cut out de la foto i el text en general. s'ha de ser com un es, primer es sentir-se bé amb un mateix.
salut!

Benimelieta ha dit...

ai el silenci... que bonic quan el necessitem!
però bé, de vegades és millor no engolir tant, ja que patim el perill de vomitar-ho tot de colp!!

però bé, jo no considere que per coses d'aquestes la gent siga una "puta rara". les decepcions arriben a nosaltres sense més ni menys, sense poder-ho evitar...

en tot cas, dir-te que eres un sol i que quan vulgues que ens sentim rares i discriminades les dos podem quedar per fer-nos un cafenet XD

molts besets!!

kayako saeki ha dit...

En la diferència trobem l'enkant...

No li debem res al món... Tal volta el deute el te ell amb nosaltres, per sofrir-lo i donar la kara per ell....

besets

Noiadevidre ha dit...

"Quan comences a fer la teua vida i a deixar les hipocresies a una banda del camí, ets una puta rara."

M'agrada això. Quanta raó.

Em vaig alegrar de vore't (vore-vos divendres). Dissabte em vaig liar de vesprada i ja no em va donar temps a arribar. Però ens veiem prompte de nou (i a vore si ens fem un cafenet com cal).
Un beset guapa!

kayako saeki ha dit...

Hola Maria... Tens un regalet al meu blog...