dijous, 4 de març de 2010

Els amants i la pau.


Sabia que aquest dia arribaria.
Pensava que ho faria amb tendresa, amb sigil, precaució i tots eixos sinònims que semblen agradar a tothom que utilitza la llengua amb cura. Però no.
Ha sigut una degradació de l'absurd i d'un esforç que ha quedat minvat a la mínima partícula odiosa.
Ni estudie, ni treballe. Quin poc trellat i quin poc de suc que l'estic traient a la meua joventut.

Semble haver perdut qualsevol tipus de raó i encara no tinc ni puta idea del perquè. Escric i escric, i tot em sembla buit. Pot ser, perque jo estic buida. Exhausta, exhaurida. Amb un mal de cap constant que deixa palesa la meua desgana de fer res, exceptuant allò de pegar quatre crits i cantar a plé pulmó quan em trobe sola a casa.

I fingir. Això sembla que se'm dóna de puta mare.
Per què mentir? Per no preocupar els demés?

Per què?

4 comentaris:

marta ha dit...

importe? vull dir, no sé, estudia el que et fa curiositat, demà ja vindrà no fa falta preveure'l a la teva ment, les coses mai van com es pensen, doncs per què pensar-ho, no?
Hi ha coses cada dia que fan que el dia en si valgui la pena i per insignificants que semblin són suficients.

kayako saeki ha dit...

Son etapes ke hi ha ke kremar... a mí també hem va passar... Després vaig tornar a tindré ganes de tot... de menjar-me el món!

Gaudir de les xikotetes koses... Això es viure...

besets... i ànims!

german ha dit...

i per què no? i arriba el dia quan, sense haver-ho previst ni esperat, s'encén una llum enmig del carrer.

Pau ha dit...

De vegades no fa falta ni estudiar ni treballar per treure-li suc al dia a dia. La nostra finalitat com a persones és viure, gaudir dels dies com si foren petites vides. Les grans veritats no s'aprenen ni al treball ni a l'escola.

De vegades no ens adonem de que els nostre buit no és fortuït, que ve determinat per una mancança, i la sol·lució és més propera del que ens pensem.