dissabte, 13 de març de 2010

Gudaris i altres coses guardades a l'oblit.

Foto per Alatz Ugalde.

D'entre l'eufòria de les nits sense dormir i la passió per que arribe el que, a aquestes altures, sembla ser el concert de l'any, el meu calendari ha tret notícies ràncies que, desgraciadament, oloren a podrit encara que no puguem olorar-les gràcies al fort perfum de la ignorància i a aquesta ingravidesa política a la qual estem sotmesses.

A ningú l'importa que l'Estat haja matat a un militant de l'esquerra abertzale, assasinant-lo cruelment i abandonant-lo a un carrer de Toulouse. No. Ningú és conscient de la realitat a la que vivim. Només ho som d'eixa realitat artificial creada pels mitjans de comunicació que defensen la unitat d'un estat assetjador i brodada a base de declaracions feixistes amagades sota un mant de pseudo-democràcia. Una guerra bruta entre un estat i molts pobles que, finalment i desgraciadament, només guanyen víctimes. Que no victòries.

Vivim pensant allò que se'ns imposa a la ment i no el que de veritat volem. Se'ns ha ensenyat a patir les desgràcies tercermundistes a base de ficar-nos dia a dia milers de catàstrofes que, des del primer món capitalista hem contribuït a que estiguen succeint. Som partíceps de molts assassinats diàris, però curem la ferida sentint llàstima de totes eixes persones que es queden sense alé de colp i volta. Pur prozac. Així ens ho han ensenyat des de ben petits i des de ben petites.

En canvi, hem mamat l'odi cap aquelles persones que han creat una alternativa al sistema establert. Els comunistes cubans, veneçolans, chinesos; els independentistes catalans, bascs, gallecs, irlandesos, castellans... Ens han venut l'odi cap aquestes persones de les quals jo forme part. Al igual que Jon Anza. Al igual que Yoyes, Toni Villaescusa, Miquel Grau i altres combatents d'aquest injust i hostil camp de batalla.

A més, fa dos dies que va ser el 15é aniversari de la mort de l'Ovidi Montllor i el cas omís ha tornat a aparéixer. S'han omplit moltes boques de noms de nous partits estúpids i reformistes, i moltes institucions han obviat la seua figura amb un passotisme descarat.
Els plors de la Leire Pajín envers un problema de crisi estatal (que no mundial, com ens ho fan creure) o les ara sí, ara no destitucions de Baltasar Garzón com a jutge xuclasangs, o fins i tot, les eleccions a rector o rectora de aquesta, la nostra universitat; han soterrat, una vegada més, la figura de un dels lluitadors més ferms de la nostra cultura, del nostre país.

Avui, a tots aquells i totes aquelles que, d'algun mode o altre, ens heu abandonat involuntàriament; a vosaltres, gudaris. Un brindis per les vostres vides.

2 comentaris:

Brey ha dit...

La veritat, m'ha estranyat no veure ningun comentaris per a aquesta entrada, perquè realment m'ha agradat i molt... Tal volta siga perquè en aquest cas qualsevol cosa que es diga es redundant

kayako saeki ha dit...

Molt interesant el concepte de "pseudo-demokracia"...
Per lo demés estic d'akord en tot!
El feixisme amagat de patriotisme ens envolta i ens xupla...

¿Ké koncert de l'any? Informa please!

salut,revolta i besets