dimarts, 30 de març de 2010

La nostra relació.


Avui volia dedicar-te totes les meues paraules que, a vegades, poden sonar buides i sense sentit.
La resta et tracta com si fores un plat que els dóna de menjar quan és a l'inrevés: la teua trajectòria impecable al llarg de quasi cinc anys ha costat lo seu i no tens l'obligació de deure res a ningú.

Posem en perill moltes vegades per tu la nostra integritat física i moral i, en ocasions, em fas plorar de ràbia per voler ser tan acaparador i ambiciós fins arribar a tenir la sensació que vivíem juntes més de vint-i-cinc hores diàries. Només tu i jo cara a cara en un quartet buit, sense gent.
Però, alhora, he aconseguit estar més a prop del meu objectiu i el meu equilibri personal.
Saps que a vegades et mataria i amb tu, per suposat, caurien totes les que et fan patir d'una manera desmesurada. Ho encertes quan faig una ganyota de menyspreu cap a tu o quan comence a tirar fum pel cap. Reconec que he canviat molts fusibles al llarg de la nostra relació.

M'has ensenyat a viure lluny de la utopia i a ras de terra. Quasi puc sentir l'olor humit i salat del Mediterrani i allunyar-me d'altres que havia fet meus. Gràcies a tu, he après a agrair i convertir en màgia certs aspectes de la meua personalitat que havia donat per perduts des de ja fa un temps enrere; a sentir coses que mai havia sentit, a calmar el dolor i riure'm de mi mateixa. Entre altres coses, també m'has ensenyat a entendre i a fondre'm al llit després d'un dia esgotador, a saber callar quan estic a casa i a harmonitzar la meua pau.

Gràcies a tu.
Gràcies a totes les que avui m'acompanyen en aquest camí.
Gràcies.

1 comentari:

Pau ha dit...

...i sense ell o ella, sense ells i elles, cap camí seria possible. Molt bonic, Maria! :)