diumenge, 11 d’abril de 2010

De nou, adéu.

Ja fan 17 anys que te n'anares i ací continuem, recordant-te i lluitant perque la teua imatge no s'esborre dels carrers, de les aules, dels pobles i de la nostra ciutat. Uns diuen que ets un màrtir de l'independentisme. Jo no ho pense així i mai diré la raó.

Tingueres la sort (no sé si bona o roïna) de nèixer a aquest País Valencià, a aquest sud dels Països Catalans. De lluitar per cada gra de sorra i per cada persona que habita en ell, al igual que totes nosaltres. No obstant això, t'ho agrairen gravant-te el nom del feixisme a colp de ganivet al teu cor aquell onze d'abril del noranta-tres a Montanejos. Sí, no te donà temps a dir "adéu" al teu país. Almenys, no com mereixia.

Les llengües viperines i els verins procedents de moltes boques ens han criminalitzat per mantenir viva la teua memòria i han permès que el nostre trosset de paradís haja sigut pervertit per l'especulació, la corrupció i el feixisme cultural i polític. Són el bastió que nodreix a la ultradreta ocupant casa nostra a ganivetades i enderrocaments. Com ja feu Felip V.
Ens han intentat furtar el bé més preciat que tenim, que és la llibertat a crear consciència. La llibertat que Fuster, Estellés, l'Ovidi i altres tantes volien per a nosaltres. Ells mai sabran que és que algú dedique la seua vida a lluitar per una generació de persones honorables i treballadores. Ells saben que és dedicar la seua vida a l'odi i a conrear misèria.

Guillem, company. No hem tingut el plaer de conèixer-nos, ni de tan sols compartir experiències a la barra del Terra. No he tingut la sort d'escoltar-te parlar, ni de veure't alçar una estelada. No m'han deixat veure't somriure.
Tot i així, he forjat el deure de plorar per tu, per allò que et feren; d'homenatjar-te tots els onzes d'abril encara que siga amb un curt però intens escrit. He aportat, conjuntament amb les meues companyes, un granet de sorra i un treball que he desenvolupat amb tota la meua il·lusió i amb totes les meues ganes. Unes ganes que tu i tants d'altres m'heu insuflat en vena.

Moltes gràcies, Guillem. De tot cor.

3 comentaris:

Francesc Mompó ha dit...

Cal que se'l recorde sempre. També he penjat un homenatge al meu blog de 1en2.blogspot.com.
Salut i Terra

kayako saeki ha dit...

Guillém Agulló
La lluita continua!

La xica que va fugir a Reykjavík ha dit...

No el vam conèixer, però supose que d'una forma o una altra el duguem enganxat al cor, supose que estimar la terra és també estimar a en Guillem i d'eixa forma no el deixem morir del tot, d'eixa forma recordem als que li arrebataren la vida que som encara molts els que cada dia fem país.

t'aniré seguint :)