divendres, 23 d’abril de 2010

El cor dels carrers.


Com un flaix ha passat un any. Tres-cents seixanta-cinc dies fan d'aquell cap de setmana en el qual tiràvem fum per les orelles sabent alhora que lluíem una brillantor especial als ulls. I és que era 25 d'Abril, al igual que aquest cap de setmana. El volum de feina se'ns escapava de les mans i sentíem que ens ofegàvem en la nostra pròpia mar. Avui, moltes de les que m'animàveu a seguir, no esteu ací per gaudir de la nostra diada i, creieu-me, us trobem a faltar.

Sempre, tot i que no en tinguera ganes, he volgut dedicar-li a la nostra diada unes paraules. Paraules que demostren les ganes que tenim de dur endavant aquest projecte polític, cultural i personal que són els Països Catalans. Projecte que anem construint, a poc a poc, amb pedretes xicotetes que anem traient de les nostres butxaques que no pas amb rajoles blaves que intenten desviar els nostres esforços i la nostra suor a una fosa comú. Això ja ho feren en temps passats i hem reviscolat; hem tornat a néixer de les cendres. Ara no tenim temps, ni ganes, de tornar a 1707; només amb recordar-ho en tenim prou.

Jo mai havia conegut aquest país, tot i que visc en ell; mai havia sentit el que avui dia sent per la terra que trepitge i per la llengua que parle. Mai m'havia sentit tan identificada amb quatre barres i un estel roig. Avui sóc feliç encara que a molta gent li emprenye que el meu benestar emocional tinga com a pilar bàsic la independència política i, sobretot, la personal.
Aquesta causa m'ha fet viure experiències inoblidables, conéixer a persones del mateix caire polític i personal que el meu i, per damunt de totes les coses, m'ha fet respectar altres opinions diferents a la meua i beure i nodrir-me d'elles. He après a lluitar i a defensar el que és meu i, a la mateixa vegada, a compartir-ho.

Els Països Catalans no entenen d'homenatges feixistes, ni d'especulació urbanística; no entenen el que és la lluita des del seient, ni la passivitat. Això els mata. És un assassinat que, moltes de les que avui vivim a tot arreu del territori, intentem evitar encenent la maquinària diàriament i donant-li un impuls al seu cor.

Com diria Vicent Torrent: només queda que un colp d'aire vole la cendra i faça reavivar les brasses. I això ja està ahí, companyes. Cada vegada ho tenim més a prop perquè hem nascut amb la consciència de no ser res si no s'és poble; cada vegada tenim més clar que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, som Països Catalans.



*


23 d'abril de 2010, a les 19.30h.

Acte polític a càrrec de les organitzacions de l'Esquerra Independentista SEPC, Maulets, CAJEI, Alerta Solidària, Endavant i COS.
Sala Sanchis Guarner, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació [Campus de Blasco Ibàñez].

24 d'abril de 2010, a les 18h.

Manifestació: SOM PAÏSOS CATALANS.
A la Plaça de Sant Agustí (València).

1 comentari:

m a r i a ha dit...

Cada any m'emocionen més aquestes reflexions. Potser perquè cada any les visc amb més intensitat, perquè cada any m´hi sent més identificada o potser, perquè cada any tinc més clar que aquesta és la nostra lluita i la nostra vida. I no renunciarem mai a ella.

Serem allò que vulguem ser.
xD

PD_: i què feliç sóc de poder esta ací un any més! :)