dimecres, 26 de maig de 2010

Disfuncions.


Arribes a casa després d'un dia exhaustiu i te'n adones que trobes a faltar certes persones, certs costums i certa felicitat que, curiosament, no fa ni quatre dies que les tenies sota la màniga. Et fan mal els queixals, la geniva inferior; estrenys massa les dents quan dorms per les nits. Quelcom no va com hauria d'anar i ho saps, però no ho dius. La teua preocupació va més enllà de la teua salut.

Passes les vesprades de cara als apunts i, en veure que la teua relació amb Rusinyol continua més que estancada, decideixes sempre fer-li una ullada al facebook i a la teua vida superficial que has creat a partir de l'altra que vius diàriament. Esto no funciona... I mires el correu per si algú ha decidit contestar la teua proposta de suïcidi col·lectiu. Res, com sempre.
Tornes a obrir el facebook i augmenta la teua ira al veure que has anant trencant relacions amb certes persones amb les quals et duies més que bé. Banalitats, tonteries i, sobretot, una notòria diferència d'edat. T'has familiaritzat amb l'estupidesa humana de colp i has trepitjat amb ella una vegada darrere d'una altra i sembla que tornaràs a fer-ho.

Ja tens el nivell trenta-dos a la granja i el trenta-tres al restaurant de marres i encara vols més. Superar a la Benimeli no va a ser tasca fàcil... Però Rusinyol i Fuster t'esperen ansiosos. Potser siga tard quan decidisques completar el plat de sushi... Potser siga tard quan la Bernal decidisca ficar-te un zero del tamany d'una catedral. En tot cas, no excusaries a Fuster ni a Rodoreda amb la teua ganduleria. Ni molt menys. Només explica que si no t'evadies, no anaves ni a ser ni a estar, directament.

La gent et cus a les típiques preguntes que es fan quan passen una setmana i mitja sense veure't: com estàs?, què tal?, etc. Ningú entén la teua absència perquè, quan intentes donar una explicació lògica i coherent, algú té sempre un problema més greu que el que tu pateixes.
"Molt mal en Fulanito... Ya no me quiere, però demà he quedat amb Bengano pa' vore si se'm passa". Mentrestant penses que tant de bo es tallara la connexió a internet o, millor encara, li ficaren un mitjó dels dijous a la boca per a que no parlara d'aquestes gilipollaes' davant de la teua presència internauta. Però no, ací estàs tu; aguantando el tipo i sentint les barrabassades d'una insensata.

Cada vegada t'apeteixen menys els sopars ostentosos, acabar morint al mateix garito de sempre i reventar a l'endemà gràcies als nosequants litres de rom que et corren per la sang. Anteposes cebar-te a casa a base de xocolata mentre veus una pel·li al teu nou llit de matrimoni, a ser una persona que es relaciona amb massa facilitat. Només somnies amb recuperar els vells cafés i els estúpids somriures amb els teus amics i les teues amigues de l'època passada.

Mires al teu voltant i només veus el que sempre veus, a banda de la finestra oberta al món que és l'ordinador, però hui no tens ganes d'entrar. Potser un altre dia, sí. Millor.

3 comentaris:

kayako saeki ha dit...

Nostalgia..... A mí també m'envolta molt sovint... De vegades, fins i tot, tinc necesitat de llegir llibres ke en altre temps supossaven coses importants,... al igual ke pelis i canÇons d'un altra èpoka de la meua vida.... Però la vida passa, i la gent,les relacions,els amics... també....

Estigueres el dissabte en el xufarock d' Alboraia? Jo sí!!!! De fet els convinats d'orxata amb cerol i amb caÇalla ke estavan a la venda... eren idea meua jejejejje!!!!

Llástima lo de Berri!!!! Estic en un "evento orxateril" en Barna... Un altre cop serà!!!

Salut, revolta....i molts besets!

Bic® ha dit...

Que bé que aconseguixes reflexar la vida...

yuri_puscas ha dit...

Fer-se major és horrible...