dimarts, 29 de juny de 2010

Ací.


Això és una carta que vaig escriure't quan les teues cames començaren a fallar-te i papà em donà poques esperances de tornar-te a veure caminar. O de tornar-te a veure, simplement.
Avui he decidit transcribir-la, plasmar-la. Donar-li vida i llançar-la més enllà del calaix on l'havia soterrada. I és que la teua alegria m'ha ensenyat això: a unflar els pulmons de noves paraules. M'ha ensenyat a apreciar un poquet més la vida que tinc i a no rendir-me en els moments més oportuns per eixir endavant. A tu, gràcies i mil-i-una gràcies.

*

No sé perquè, mai he tingut més dades de la teua vida. Supose que perquè no t'agradava compartir la teua vida mentre veies la televisió a la casa antiga. Era el moment d'absorció de la realitat, de crear una altra nova, més abstracta.

Mai he sabut perquè sempre et deien Enrique quan a la teua bústia de casa ficava Jesús Martínez Serra. Sempre m'ha fascinat creure que tenies una doble personalitat. Jesús era un nom poc apropiat per tu: mai has fet cap miracle i ara que tens l'oportunitat, ací estem totes i tots esperant-te; expectants, amb els ulls com a plats.

Me cauen les llàgrimes quan recorde aquells dies de falles al carrer, amb els coets a una mà i el cor a l'altre. Quina por he tingut sempre a la pólvora. Per això mai podré ser terrorista d'eixes que fiquen còstels molotof, que dius tu. Pots estar-te tranquil.

Dis-me que recordes aquells Nou d'Octubre asseguts a les Alameretes veient passar els manifestants i les manifestants mentre ens menjàvem l'entrepà de la iaia. Sempre obries la boca per dir alguna pallassada de les nostres. A això sí que he eixit a tu... I a l'estima que li tinc a aquesta terra, per més que papà s'haja empenyat en fer-me creure el contrari. No sé com agrair-te el silenci en milers d'ocasions, així com les paraules justes i adeqüades, els somriures i el bon humor als pitjors moments.

No sé com dir-te tot el que has significat i signifiques per a mi. No sé com mostrar-te aquestes llàgrimes de dolor. M'han dit que no puc plorar davant de tu quan ho he fet mil vegades. Des que era xicoteta. Quina ràbia no poder compartir tot el que sent, com sempre.

I ja sé que sóc una sentimental i que a tu no et van aquest tipus de rotllos patateros, que vols un plat d'arròs siga com siga; menjar-t'ho a la fresca mentre et diguem com de gras t'estàs ficant i la de litres d'aigua i substàncies que hauries de pixar, però que t'han de llevar de dintre teu involuntàriament. De riure amb les nostres bromes i amb les teues, que arribe Nadal i et cantem de tot menys nadalenques. De ser feliç amb tan poc, com el xiquet pobre però alegre de Beniopa que sempre has sigut.

No et va a matar la guerra i tampoc ho farà això. Así que tírale humor, viejo.

1 comentari:

Arina ha dit...

molt tendre maria...de tan personal em posa la pell de gallina, preciós!