dimarts, 20 de juliol de 2010

Punt i principi.


Tant de bo poguera explicar-te tot el que sent en aquests moments; dir-te que ets la persona de la meua vida, que ets tot allò que sempre havia desitjat.
Voldria no plorar cada vegada que pense en el moment en el que vaig decidir ficar més distància entre nosaltres dos, ni voler tornar al passat per omplir les escletxes que es van crear als fonaments del nostre present. Voldria estimar-te com mereixes realment. Com tu m'estimes a mi.

No sé en quin moment vaig passar de ser dos a ser una només, quan vaig anteposar la meua felicitat al nostre patiment; al nostre nos vemos pronto o als te echo de menos quan sabia que no podrien ser. És dur ser conscient d'això, d'impregnar la nostra relació de realisme. De matar quelcom tan meravellós com el que vivíem o, simplement, d'assassinar un futur conjunt per la meua culpa. És dur pensar en tu. Se m'esgarra l'ànima cada vegada més.

Ara només em queda donar-te les gràcies per tot. No sabria quantificar tot el que signifiques per a mi. Ni tan sols m'ho plantege. Ets l'única persona que m'ha estimat com de veres meresc, l'única que s'ha deixat les banyes per passar un dia sencer amb mi. L'única que m'ha aguantat els plors i les rabietes estúpides i no tan estúpides. T'agraisc el primer somriure, la primera abraçada, el primer bes. Tu i només tu seràs l'amo i senyor dels meus millors records.

Mil gràcies per aquell començament, aquell nus i aquest desenllaç. Espere que pugues entendre'm en un futur no molt llunyà i puguem riure d'això. Ens ho mereixem. T'ho mereixes.





Pero ahora que el mal ya está hecho, lo bueno va a encontrar su oportunidad.

3 comentaris:

Guille ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Guille ha dit...

Estoy llorando, me encanta como escribes y lo combinas con la música, seguro que en un futuro no muy lejano nos reimos a lo grande de esto.

Un beset

Anònim ha dit...

Jo, que triste. Hay cosas que no deberían acabar nunca.