diumenge, 1 d’agost de 2010

Les teues vacances.

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort. Jo no hauré mort.
Faré vacances!

El color negre que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi. Jo sol de negre!
Beveu conyac, i vi i cassalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament, em boteu foc.
Sóc valencià!

Si no és molèstia per als amics,
amb una capsa de cartró,
fiqueu la pols d'un servidor,
i el millor llibre de poemes
d'aquell poeta que creieu.

Es per anar passant l'estona amablement.
I al mateix temps, aprendre,
viure, conèixer coses
per a la propera cançó a fer.

Porteu-me a València,
que és el meu poble.
I allà on acaba el riu Túria,
prop de la mar, al seu costat,
deixeu-me ja. Així tindré l'aroma bo.

I a prop també del rierol.
Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.

Així per fi, s'aproparan
al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.

Res d'adéus ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.

Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo amb la resurrecció,
de la carn.

Seré més jove i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!

I si per cas, jo no crec pas,
encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!

Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

Pecàveu ambdós del caràcter positiu, del somriure etern.
Ara teniu temps per anar d'esmorçar els dos a algun bareto, de jugar al truc i de gaudir dels plaers terrenals i convertir-los en celestials. Ovidi, quina boníssima companyia vas a tenir allà on estigues.

Bon viatge, mestre.