diumenge, 17 d’octubre de 2010

Divenire.


Cauen les fulles i allà davant, a la vorera, hi ha una petita muntanyeta monocromàtica de les vestidures de l'estiu. Amuntonades, barrejant-se amb el gris cel de la Tardor que acaba d'encetar-se, romanen immòbils a l'espera que vinga algun cop de vent i les emporte uns metres més enllà.

Mire per la finestra del menjador com els arbres es mouen suaument al compàs del vent, marcant un ritme hipnotitzant que m'embelesa i em crida per eixir al carrer; deixant de banda tota aquesta malenconia tardorenca que em produeixen les vesprades de pluja i les converses per la xarxa amb tu. I és que no ho puc evitar; m'encisa la teua cara de xiquet i la teua gràcia per fer-me somriure més d'un cop seguit... Qué le vamos a hacer.

Les nits són cada vegada més fredes i les borratxeres més grosses. La vida a la ciutat comença a desaparèixer i la melodia dels clàxons descriu una situació hostil.
Allà, llunyanament, a un carreró del Carme; es senten unes notes de piano. Serà algun xiquet...

Pot ser, sigues tu.

*