dimecres, 17 de novembre de 2010

No pensament.


Quan l'asfalt roman impassible davant teu diàriament i les cares comencen a ser conegudes sense haver intercanviat ni tan sols una paraula, les coses comencen a preocupar-te. Les rutines van que volen i no puc evitar somriure quan alguna cosa se n'ix del tiesto. Sí, és així.

M'he adonat que sóc incapaç d'escriure quelcom que estiga relacionat amb el meu dia a dia; amb l'altra cara de la moneda que no vol respirar i que es juga el coll fent-se la madura i la indignada amb el món; la impassible davant les adversitats. Supose que és per això que al final del dia només tinc ganes de no pensar, de ser un altre ésser inert que escriu sobre totes aquelles coses banals que fan patir a les persones amb la velocitat neuronal d'un caragol.

I sí, és així com sobrevisc. No pensant.