dijous, 16 de desembre de 2010

Lloba estepària.

Yo voy, lobo estepario, trotando
por el mundo de nieve cubierto;
del abedul sale un cuervo volando,
y no cruzan liebres ni corzas por este desierto.
Y no cruzan liebres.


Procures alçar-te de bon matí, però l'alarma del mòbil va allargant-se cinc minuts més fins que, inconscientment, has afegit una hora a la teua son.

Et lleves d'un cop, entres a la cuina i obres tots els calaixos d'aquesta, tots els armaris; busques quelcom per desdejunar i te n'adones que alguna inconscient ha deixat un periòdic del dia damunt de la taula. Hui, no, penses, però quan menys t'ho esperes ja has començat a llegir les dues primeres paraules del titular que, casualment, són Espanya i crisi. Llavors, penses i et preguntes si això no és com llegir tots els dies el mateix conte o viure les mateixes situacions dia sí, dia també. Frustració? Molta. Ganes de desaparèixer? Cap.

De sobte, comença la transformació: els ulls canvien el seu color i notes com s'ha aguditzat la teua visió; tant, que podries divisar un àliga de la Calderona des de casa. El teu desdejuni ja no t'abellix i comences a devorar el diari, a esgarrar-ho voraçment amb els teus canins. Que no quede res!, penses. Veus que la teua ira augmenta a cada mos que dones, que l'adrenalina es dispara, que la teua circulació corre per les teues artèries com si, d'un moment a un altre, anaren a rebentar. El cor et batega més fort que mai i la teua respiració, accelerada, es barreja amb els trossos de paper d'impremta.

Saciada la sed parcialment, decideixes irrompre al saló per engegar la televisió. Las mañanas de cuatro, Espejo Público; insults constants que atempten contra la teua integritat. Et cabreja sentir que han detingut una jove, que se'ls ompla la boca amb fal·làcies, que et jutgen des d'una posició privilegiada. Et dol sentir que la vida de les persones no val res, que facen un recompte de les dones assassinades pels seus marits com si d'una rifa es tractara. Et dol i no pots evitar que les teues orelles cresquen i la teua oïda s'afine; la teua força dona forma a la teua musculatura i la teua vida comença a tenir un sentit.
L'emprens a punyades amb el televisor mentre la Concha García Campoy es distorsiona i canvia a la Susanna Griso que va apagant la seua imatge de periodista femme fatale. Les mans et sagnen i els nivells d'adrenalina i d'excitació són més forts que els d'abans... Però no pots parar. T'han ensenyat a no rendir-te davant ningú; ni tan sols, davant d'un aparell electrònic.

Acte seguit, arrapes la porta de fusta, eixes i observes com la veïna del cinquè apunta el cap per la barana al sentir l'aldarull; és la mateixa "anarcopunqui" que cantava tots els gols de la Selección!, penses; no obstant, la teua fam ha estat calmada i decideixes que en altre moment tornaràs a per ella. Al cap i a la fi, és una borrega més amb la que saciar l'apetit; el plat principal el tenen protegit a Madrid.

Vagues, camines orientada pels carrers de la ciutat. La teua inseguretat comença a fer-se de notar i les rates viatgen per damunt del tendit elèctric, aguaitant-te. Llavors, d'entre la boira, apareix una altra lloba que decideix acompanyar-te al refugi on et retrobaràs amb la resta de la manada. Sí, elles i ells fan que et sentes segura.

Us organitzeu de manera que la vostra disfressa d'ovelles no vos delate; us emborratxeu, us divertiu i, si escau, folleu. La teua vida de lloba estepària fa que et sentes viva. I t'encisa, no ho pots evitar. Mig somriure se't dibuixa al rostre i penses que la gelor de l'hivern no pot aturar-te. Aturar-vos.