divendres, 30 de setembre de 2011

L'última... I a dormir.


Bé, trobe que ara és el moment de dir adéu definitivament. Em marxe, me'n vaig, em mude. No obstant, no ho faré sense acomiadar-me. Hui tinc per tothom i vull que quede palès que la raça humana em provoca una sensació d'agonia constant. Només escopiré verí una vegada a la meua vida i pretenc que siga aquesta.

Deixe el blog perquè, en cert aspecte, és una mena de concloure una etapa que ha arribat a la seua fi. Tot això ho sé perquè he intentat aguantar i resistir, creure en la forma de vida que tenia, en la gent, però el cor em crema i no em queden suficients neurones vives per dedicar-li a allò que em fa feliç. I no, passe de socarrimar-me i de convertir-me en cendres. Potser quan em faça més major, però ara no em dóna la puta gana.

Feia temps que no feia servir aquesta paraula, però estic farta. Farta de protagonismes que no pertoquen, de llengües viperines, de persones que es dediquen a posar-li contingut a un pamflet en compte de ficar-li'l a la seua pròpia vida, de que se m'estampe merda aliena a l'esquena, d'intentar trobar solucions pels demés mentre veig com la meua vida es torna un puto problema i a ningú l'importa. Farta de l'autoodi promogut per un llenguatge forçat ("donde te digo un hui, te pongo un avui"), però encara més farta d'amics i amigues que poden desplomar a més persones per minut que l'Emília, senyora famosa al poble de ma mare per desplomar cent gallines d'una tacà.

Sí, estic farta i ara em sent molt millor, però seguiré, que hui estic animada.

Estic fins la figa de tant d'ovari ple de testosterona, de tant de girl power llepa-polles. Si sou dones, demostreu-ho i deixeu-vos d'hipocresies; o és que vos fa por enfrontar-vos a vosaltres mateixes? Oh, sí. Senyoretes de família progre, em referisc sobretot a vosaltres: no prediqueu amb l'exemple sense abans transformar la vostra manera d'estimar i de conformar-vos amb les vostres lorces i les vostres mamelles-talla-vuitanta-cinc. Hauríeu d'estar orgulloses de tenir una vagina com una catedral i no de no saber eixir de casa sense arracades, un poc de rimmel als ulls i el monyo planxat. Sou boniques tal com sou, no? O m'equivoque?

I és que no puc més perquè veig que la realitat no es canvia com jo pensava. Tenia moltes ganes de lluitar i comencí a fer-ho: vaig canviar la meua llengua (ho he explicat milers de vegades). Eixe era el primer pas i després, vindrien els demés. El que passa és que arribes a un punt en què creus que la unitat popular només se la creuen quatre, que la comarca on t'has criat només es redueix a un puto barri, i que, per més que parles, el discurs que dones es retroalimenta convertint-se en pols i ningú se'l creu perquè ha perdut tot fonament possible. Per tant, acabes extasiada, com després d'haver pegat un mal polvo; com si hagueres perdut el combat de sobte i t'hagueres vist forçada a tirar la tovallola.

Me'n vaig i ho faig amb un regust amarg. No obstant, promet obrir alguna finestra que ventile tota aquesta pudor.

Salut!

1 comentari:

Xuxurlak ha dit...

A mi m'agradava llegir-te. :)