Letargia

L'última... I a dormir.

2011-09-30T21:56:00.003+02:00

Bé, trobe que ara és el moment de dir adéu definitivament. Em marxe, me'n vaig, em mude. No obstant, no ho faré sense acomiadar-me. Hui tinc per tothom i vull que quede palès que la raça humana em provoca una sensació d'agonia constant. Només escopiré verí una vegada a la meua vida i pretenc que siga aquesta.

Deixe el blog perquè, en cert aspecte, és una mena de concloure una etapa que ha arribat a la seua fi. Tot això ho sé perquè he intentat aguantar i resistir, creure en la forma de vida que tenia, en la gent, però el cor em crema i no em queden suficients neurones vives per dedicar-li a allò que em fa feliç. I no, passe de socarrimar-me i de convertir-me en cendres. Potser quan em faça més major, però ara no em dóna la puta gana.

Feia temps que no feia servir aquesta paraula, però estic farta. Farta de protagonismes que no pertoquen, de llengües viperines, de persones que es dediquen a posar-li contingut a un pamflet en compte de ficar-li'l a la seua pròpia vida, de que se m'estampe merda aliena a l'esquena, d'intentar trobar solucions pels demés mentre veig com la meua vida es torna un puto problema i a ningú l'importa. Farta de l'autoodi promogut per un llenguatge forçat ("donde te digo un hui, te pongo un avui"), però encara més farta d'amics i amigues que poden desplomar a més persones per minut que l'Emília, senyora famosa al poble de ma mare per desplomar cent gallines d'una tacà.

Sí, estic farta i ara em sent molt millor, però seguiré, que hui estic animada.

Estic fins la figa de tant d'ovari ple de testosterona, de tant de girl power llepa-polles. Si sou dones, demostreu-ho i deixeu-vos d'hipocresies; o és que vos fa por enfrontar-vos a vosaltres mateixes? Oh, sí. Senyoretes de família progre, em referisc sobretot a vosaltres: no prediqueu amb l'exemple sense abans transformar la vostra manera d'estimar i de conformar-vos amb les vostres lorces i les vostres mamelles-talla-vuitanta-cinc. Hauríeu d'estar orgulloses de tenir una vagina com una catedral i no de no saber eixir de casa sense arracades, un poc de rimmel als ulls i el monyo planxat. Sou boniques tal com sou, no? O m'equivoque?

I és que no puc més perquè veig que la realitat no es canvia com jo pensava. Tenia moltes ganes de lluitar i comencí a fer-ho: vaig canviar la meua llengua (ho he explicat milers de vegades). Eixe era el primer pas i després, vindrien els demés. El que passa és que arribes a un punt en què creus que la unitat popular només se la creuen quatre, que la comarca on t'has criat només es redueix a un puto barri, i que, per més que parles, el discurs que dones es retroalimenta convertint-se en pols i ningú se'l creu perquè ha perdut tot fonament possible. Per tant, acabes extasiada, com després d'haver pegat un mal polvo; com si hagueres perdut el combat de sobte i t'hagueres vist forçada a tirar la tovallola.

Me'n vaig i ho faig amb un regust amarg. No obstant, promet obrir alguna finestra que ventile tota aquesta pudor.

Salut!

I de sobte...

2011-05-09T04:27:00.007+02:00

Quan Algú irromp a la teua rutina plena de maldecaps.
Quan Algú et fa somriure més del normal.
Quan Algú et fa sentir-te gran sent xicoteta.
Quan Algú tanca velles ferides i mata antics fantasmes.
Quan Algú et fa enrogir mentre et mira.
Quan Algú et fa tornar a escriure.
Quan Algú et torna a la vida.

Vols ser el meu Algú?
Jo sí vull ser la teua.

Vita interrupta (I).

2010-12-20T17:35:00.010+01:00

Oh Lord, won't you buy me a Mercedes Benz?
My friends all drive Porsches, I must make amends.
Worked hard all my lifetime, no help from my friends,
So Lord, won't you buy me a Mercedes Benz?

Oh Lord, won't you buy me a color TV?
Dialing for Dollars is trying to find me.
I wait for delivery each day until three,
So, oh Lord, won't you buy me a color TV?

Oh Lord, won't you buy me a night on the town?
I'm counting on you, Lord, please don't let me down.
Prove that you love me and buy the next round,
Oh Lord, won't you buy me a night on the town?

Lloba estepària.

2010-12-16T16:37:00.009+01:00

Yo voy, lobo estepario, trotando
por el mundo de nieve cubierto;
del abedul sale un cuervo volando,
y no cruzan liebres ni corzas por este desierto.
Y no cruzan liebres.

Procures alçar-te de bon matí, però l'alarma del mòbil va allargant-se cinc minuts més fins que, inconscientment, has afegit una hora a la teua son.

Et lleves d'un cop, entres a la cuina i obres tots els calaixos d'aquesta, tots els armaris; busques quelcom per desdejunar i te n'adones que alguna inconscient ha deixat un periòdic del dia damunt de la taula. Hui, no, penses, però quan menys t'ho esperes ja has començat a llegir les dues primeres paraules del titular que, casualment, són Espanya i crisi. Llavors, penses i et preguntes si això no és com llegir tots els dies el mateix conte o viure les mateixes situacions dia sí, dia també. Frustració? Molta. Ganes de desaparèixer? Cap.

De sobte, comença la transformació: els ulls canvien el seu color i notes com s'ha aguditzat la teua visió; tant, que podries divisar un àliga de la Calderona des de casa. El teu desdejuni ja no t'abellix i comences a devorar el diari, a esgarrar-ho voraçment amb els teus canins. Que no quede res!, penses. Veus que la teua ira augmenta a cada mos que dones, que l'adrenalina es dispara, que la teua circulació corre per les teues artèries com si, d'un moment a un altre, anaren a rebentar. El cor et batega més fort que mai i la teua respiració, accelerada, es barreja amb els trossos de paper d'impremta.

Saciada la sed parcialment, decideixes irrompre al saló per engegar la televisió. Las mañanas de cuatro, Espejo Público; insults constants que atempten contra la teua integritat. Et cabreja sentir que han detingut una jove, que se'ls ompla la boca amb fal·làcies, que et jutgen des d'una posició privilegiada. Et dol sentir que la vida de les persones no val res, que facen un recompte de les dones assassinades pels seus marits com si d'una rifa es tractara. Et dol i no pots evitar que les teues orelles cresquen i la teua oïda s'afine; la teua força dona forma a la teua musculatura i la teua vida comença a tenir un sentit.
L'emprens a punyades amb el televisor mentre la Concha García Campoy es distorsiona i canvia a la Susanna Griso que va apagant la seua imatge de periodista femme fatale. Les mans et sagnen i els nivells d'adrenalina i d'excitació són més forts que els d'abans... Però no pots parar. T'han ensenyat a no rendir-te davant ningú; ni tan sols, davant d'un aparell electrònic.

Acte seguit, arrapes la porta de fusta, eixes i observes com la veïna del cinquè apunta el cap per la barana al sentir l'aldarull; és la mateixa "anarcopunqui" que cantava tots els gols de la Selección!, penses; no obstant, la teua fam ha estat calmada i decideixes que en altre moment tornaràs a per ella. Al cap i a la fi, és una borrega més amb la que saciar l'apetit; el plat principal el tenen protegit a Madrid.

Vagues, camines orientada pels carrers de la ciutat. La teua inseguretat comença a fer-se de notar i les rates viatgen per damunt del tendit elèctric, aguaitant-te. Llavors, d'entre la boira, apareix una altra lloba que decideix acompanyar-te al refugi on et retrobaràs amb la resta de la manada. Sí, elles i ells fan que et sentes segura.

Us organitzeu de manera que la vostra disfressa d'ovelles no vos delate; us emborratxeu, us divertiu i, si escau, folleu. La teua vida de lloba estepària fa que et sentes viva. I t'encisa, no ho pots evitar. Mig somriure se't dibuixa al rostre i penses que la gelor de l'hivern no pot aturar-te. Aturar-vos.

I punt.

2010-12-02T22:11:00.003+01:00

Tancat per sobre-excés d'imbecilitat adolescent.

No pensament.

2010-11-17T01:52:00.007+01:00

Quan l'asfalt roman impassible davant teu diàriament i les cares comencen a ser conegudes sense haver intercanviat ni tan sols una paraula, les coses comencen a preocupar-te. Les rutines van que volen i no puc evitar somriure quan alguna cosa se n'ix del tiesto. Sí, és així.

M'he adonat que sóc incapaç d'escriure quelcom que estiga relacionat amb el meu dia a dia; amb l'altra cara de la moneda que no vol respirar i que es juga el coll fent-se la madura i la indignada amb el món; la impassible davant les adversitats. Supose que és per això que al final del dia només tinc ganes de no pensar, de ser un altre ésser inert que escriu sobre totes aquelles coses banals que fan patir a les persones amb la velocitat neuronal d'un caragol.

I sí, és així com sobrevisc. No pensant.

Tardor.

2010-10-24T17:50:00.009+02:00

Una mirada desconeguda que es creua al carrer quan vas de camí a la facultat amb la bufanda fins les celles.
Un xiquet assenyalant-te amb el dit mentre esbossa un somriure.
Una cançó que remou el teu interior i una altra que l'estabilitza.
Una cervesa al barri amb una amiga veient com les fulles cauen al pas dels vianants.
Una xerrada profunda a la cuina.
L'olor d'un cigarret acabat d'encendre.
Els llavis de qui no parla.
Els records d'infantesa que t'anul·len per complet.
Els viatges interminables en metro mentre la pluja impacta contra el vidre.
Els matins en els que el vent se t'emporta quan baixes com una exhalació cap al metro.
Les nits sota l'edredó amb el típic pijama que desperta la xiqueta que hi ha en tu.
Dormir fins les tantes un diumenge de festa en casa.
L'olor de la molsa acabada de banyar per les gotes de pluja.
Els bolets i els bitxos extranys.
Els passejos vora mar gaudint de la solitud del Passeig Marítim mentre cau la nit.
Caminar per la vorera del carrer en la que dóna el sol per posar-me gratuïtament les ulleres.
Gaudir de tu.
Sentir.

Divenire.

2010-10-17T23:41:00.007+02:00

Cauen les fulles i allà davant, a la vorera, hi ha una petita muntanyeta monocromàtica de les vestidures de l'estiu. Amuntonades, barrejant-se amb el gris cel de la Tardor que acaba d'encetar-se, romanen immòbils a l'espera que vinga algun cop de vent i les emporte uns metres més enllà.

Mire per la finestra del menjador com els arbres es mouen suaument al compàs del vent, marcant un ritme hipnotitzant que m'embelesa i em crida per eixir al carrer; deixant de banda tota aquesta malenconia tardorenca que em produeixen les vesprades de pluja i les converses per la xarxa amb tu. I és que no ho puc evitar; m'encisa la teua cara de xiquet i la teua gràcia per fer-me somriure més d'un cop seguit... Qué le vamos a hacer.

Les nits són cada vegada més fredes i les borratxeres més grosses. La vida a la ciutat comença a desaparèixer i la melodia dels clàxons descriu una situació hostil.
Allà, llunyanament, a un carreró del Carme; es senten unes notes de piano. Serà algun xiquet...

Pot ser, sigues tu.

*

Neix el món dintre l'ull.

2010-10-04T22:21:00.005+02:00

Potser ens hauríem de preocupar si pensem que totes les coses que havíem d'haver resolt no les hem resolt encara. Poc a poc se'ns ha anat acumulant la feina. I tot està per fer.

I les promeses, sobretot les que mai ens vam dir, de tan secretes, de tan callades; encara s'han de complir (si és que s'han de complir algun dia).

Què mai hem plantat cara als nostres somnis, però tampoc als problemes que arrosseguem de fa temps: Què volem ser? Què volem dir? Qui volem ser?, i si ho tenim clar: com ho hauríem de fer? Amb qui podríem comptar? Comptes amb mi? Compto amb tu?

Sí, potser ens hauríem de preocupar. De fet, jo em preocupo. I de vegades tinc por. Però de sobte, com qui no vol la cosa, d'un dia per l'altre me n'oblido.

I a la llarga, què vols que et digui? Al final de tot, no sé com ni gràcies a què, ni per quin estrany mecanisme; tota aquesta angoixa, tota aquesta por que sento em tranquil·litza. No sé com, però em tranquil·litza.

Estic tranquil·la. Tranquil·la.

Ningú digué que fóra fàcil?

2010-09-13T11:43:00.012+02:00

Ningú digué que ser dona fóra fàcil.

Adore aquest tipus d'afirmacions redundants, tan plenes d'ironia inconscient que entonen un meaculpa fals. No, ser dona no és fàcil, i el que més em preocupa és que encara és més difícil per les que som conscients que la vida ens les està fent passar putes tot i que, moltes vegades, caiem en el joc del sistema i ens conformem amb viure en l'eterna contradicció.

A vegades pense que no puc evitar que certes festivitats, com el 25 de novembre o el 8 de març, em facen gràcia: quasi mai veig homes subjectant alguna pancarta o quasi mai sent la veu d'un home cridant en el nostre nom, sentint-se una més. Em manca tot això i em sobren de tantes coses... Em sobra veure com la més revolucionària cau en el parany del patriarcat moltes vegades, prioritzant la felicitat d'un home que no pas la d'ella mateixa; em sobren teories buides sobre l'antipatriarcalisme a dia d'avui: a hom li manca la praxi i li sobren les paraules. És clar, jo m'incloc; no em fa por dir-ho, però tampoc m'agrada fer efectives contradiccions que tinc dintre meu.

Vivim sotmeses a aquest mil·leni tan progre tot i que ens intenten vendre que no estem nugades a cap pal, ni a cap casa; que esto no es como hace cuarenta años, que tenim capacitat de decisió i d'acció, que no som propietat de ningú. En canvi, s'empenyen en fer la lletra petita del contracte amb el capitalisme més minúscula si cap i així, incosncientment, ens fan adoptar els rols masclistes per excel·lència per entrar en l'eterna paradoxa: la dona treballa fora de casa, està "alliberada", però és la que s'encarrega de dur a casa la farina i l'oli i preparar el pa alhora; la que està a mercè del capitalisme, la que contribueix a que el sistema vaja retroalimentant-se i, damunt, és la que rep pallisses, ganivetades i pateix assetjament sexista i xenòfob per part d'un bon i preciat sector del patriarcat que, molt al meu pesar, està constituït tant per homes com per dones. Són aquestes últimes les que fan que les demés tinguem molt present l'ombra d'un passat feixista i retrògrad, les que nodreixen la por de tantes de nosaltres a guanyar una revolució.

Sí, avui em sent amb forces per cridar i no és ni 25 de novembre ni 8 de març perquè, per mi, tots els dies ho són.

La guerra des de dintre.

2010-09-04T00:13:00.003+02:00

Sóc incapaç de tornar a escriure ací i pensar que tot ha tornat a ser com era abans, que els mesos de reflexió infinita i profunda, no han servit de quasi res.
Intentes tornar a alçar el vol però la gent s'empenya en tallar-te les ales, intentes caminar i no fan més que posar-te pedretes al camí perque trepitges.

Però ja no... Això és la guerra. La guerra a la hipocresia, a les males cares, als mals gestos, al vostre sentiment de supremacia classista, a la estúpida revolució que creieu tenir.

Sí, vos declare la guerra, putes. I no amb bales, ni tornant-vos el patiment que m'heu fet passar. No, jo no sóc així. Us el tornaré amb la meua felicitat, que és el que voleu dinamitar.

Viva la Revolution.

Les teues vacances.

2010-08-01T18:02:00.002+02:00

Tot ben senzill i ben alegre.
Em creureu mort. Jo no hauré mort.
Faré vacances!

El color negre que tant m'estime,
se'n vindrà amb mi. Jo sol de negre!
Beveu conyac, i vi i cassalla.
I si m'arriba el pressupost
beveu bon "whisky".
Ràpidament, em boteu foc.
Sóc valencià!

Si no és molèstia per als amics,
amb una capsa de cartró,
fiqueu la pols d'un servidor,
i el millor llibre de poemes
d'aquell poeta que creieu.

Es per anar passant l'estona amablement.
I al mateix temps, aprendre,
viure, conèixer coses
per a la propera cançó a fer.

Porteu-me a València,
que és el meu poble.
I allà on acaba el riu Túria,
prop de la mar, al seu costat,
deixeu-me ja. Així tindré l'aroma bo.

I a prop també del rierol.
Així a les nits, amb la quietud
vindrà la música.
Mireu també de fomentar
els berenars a la muntanya.

Així per fi, s'aproparan
al romaní dolces xicones.
I despistant, com qui no vol,
alçaré els ulls i entrant pel peus
arribaré fins al seu cor.

Res d'adéus ni de records.
Vaig de vacances!
Qualsevol dia impensat,
us tornaré a emprenyar
amb les darreres cançonetes.

Potser d'entrada us estranyeu,
bé pel físic o la veu.
Però seré altre cop jo.
Doncs com el mestre Maragall,
també crec jo amb la resurrecció,
de la carn.

Seré més jove i tornaré a estimar
a cada instant.
Ai les xiquetes!
Ai les donetes!
Ai quines joies!

I si per cas, jo no crec pas,
encara dura la vida dura,
doncs altre cop de part dels bons,
fins a la mort!

Però llavors, no em moriré:
faré vacances.

Pecàveu ambdós del caràcter positiu, del somriure etern.
Ara teniu temps per anar d'esmorçar els dos a algun bareto, de jugar al truc i de gaudir dels plaers terrenals i convertir-los en celestials. Ovidi, quina boníssima companyia vas a tenir allà on estigues.

Bon viatge, mestre.

Punt i principi.

2010-07-20T12:35:00.003+02:00

Tant de bo poguera explicar-te tot el que sent en aquests moments; dir-te que ets la persona de la meua vida, que ets tot allò que sempre havia desitjat.
Voldria no plorar cada vegada que pense en el moment en el que vaig decidir ficar més distància entre nosaltres dos, ni voler tornar al passat per omplir les escletxes que es van crear als fonaments del nostre present. Voldria estimar-te com mereixes realment. Com tu m'estimes a mi.

No sé en quin moment vaig passar de ser dos a ser una només, quan vaig anteposar la meua felicitat al nostre patiment; al nostre nos vemos pronto o als te echo de menos quan sabia que no podrien ser. És dur ser conscient d'això, d'impregnar la nostra relació de realisme. De matar quelcom tan meravellós com el que vivíem o, simplement, d'assassinar un futur conjunt per la meua culpa. És dur pensar en tu. Se m'esgarra l'ànima cada vegada més.

Ara només em queda donar-te les gràcies per tot. No sabria quantificar tot el que signifiques per a mi. Ni tan sols m'ho plantege. Ets l'única persona que m'ha estimat com de veres meresc, l'única que s'ha deixat les banyes per passar un dia sencer amb mi. L'única que m'ha aguantat els plors i les rabietes estúpides i no tan estúpides. T'agraisc el primer somriure, la primera abraçada, el primer bes. Tu i només tu seràs l'amo i senyor dels meus millors records.

Mil gràcies per aquell començament, aquell nus i aquest desenllaç. Espere que pugues entendre'm en un futur no molt llunyà i puguem riure d'això. Ens ho mereixem. T'ho mereixes.

Pero ahora que el mal ya está hecho, lo bueno va a encontrar su oportunidad.

Ací.

2010-06-29T02:04:00.011+02:00

Això és una carta que vaig escriure't quan les teues cames començaren a fallar-te i papà em donà poques esperances de tornar-te a veure caminar. O de tornar-te a veure, simplement.
Avui he decidit transcribir-la, plasmar-la. Donar-li vida i llançar-la més enllà del calaix on l'havia soterrada. I és que la teua alegria m'ha ensenyat això: a unflar els pulmons de noves paraules. M'ha ensenyat a apreciar un poquet més la vida que tinc i a no rendir-me en els moments més oportuns per eixir endavant. A tu, gràcies i mil-i-una gràcies.

*

No sé perquè, mai he tingut més dades de la teua vida. Supose que perquè no t'agradava compartir la teua vida mentre veies la televisió a la casa antiga. Era el moment d'absorció de la realitat, de crear una altra nova, més abstracta.

Mai he sabut perquè sempre et deien Enrique quan a la teua bústia de casa ficava Jesús Martínez Serra. Sempre m'ha fascinat creure que tenies una doble personalitat. Jesús era un nom poc apropiat per tu: mai has fet cap miracle i ara que tens l'oportunitat, ací estem totes i tots esperant-te; expectants, amb els ulls com a plats.

Me cauen les llàgrimes quan recorde aquells dies de falles al carrer, amb els coets a una mà i el cor a l'altre. Quina por he tingut sempre a la pólvora. Per això mai podré ser terrorista d'eixes que fiquen còstels molotof, que dius tu. Pots estar-te tranquil.

Dis-me que recordes aquells Nou d'Octubre asseguts a les Alameretes veient passar els manifestants i les manifestants mentre ens menjàvem l'entrepà de la iaia. Sempre obries la boca per dir alguna pallassada de les nostres. A això sí que he eixit a tu... I a l'estima que li tinc a aquesta terra, per més que papà s'haja empenyat en fer-me creure el contrari. No sé com agrair-te el silenci en milers d'ocasions, així com les paraules justes i adeqüades, els somriures i el bon humor als pitjors moments.

No sé com dir-te tot el que has significat i signifiques per a mi. No sé com mostrar-te aquestes llàgrimes de dolor. M'han dit que no puc plorar davant de tu quan ho he fet mil vegades. Des que era xicoteta. Quina ràbia no poder compartir tot el que sent, com sempre.

I ja sé que sóc una sentimental i que a tu no et van aquest tipus de rotllos patateros, que vols un plat d'arròs siga com siga; menjar-t'ho a la fresca mentre et diguem com de gras t'estàs ficant i la de litres d'aigua i substàncies que hauries de pixar, però que t'han de llevar de dintre teu involuntàriament. De riure amb les nostres bromes i amb les teues, que arribe Nadal i et cantem de tot menys nadalenques. De ser feliç amb tan poc, com el xiquet pobre però alegre de Beniopa que sempre has sigut.

No et va a matar la guerra i tampoc ho farà això. Así que tírale humor, viejo.

Envasos.

2010-06-05T15:41:00.005+02:00

I marxares. Fora d'aquestes quatre parets la teua vida no tenia sentit perquè ni tan sols t'havies dignat a buscar-lo. Ni havies mirat entre els calaixos de l'escriptori. Havies sigut una mandrosa sempre i així t'ha anat.

El sol d'estiu i la seua xafogor inhumana et feien respirar més lentament. Notaves com la teua vida s'anava apagant a cada pas que donaves. Estaves disposada a deixar-ho tot continuar.
Només una nota damunt la taula amb aquella cal·ligrafia horrible impresa en aquell bloc de notes de quadrets semi-dibuixats, esborrats pel temps.

Agur, Anna. Agur...

I la teua ànima, apurada i suorosa, agafà aquell autobús. Els teus passos s'havien aturat per fi després de caminar durant tant de temps. Havies vençut.

Disfuncions.

2010-05-26T01:53:00.004+02:00

Arribes a casa després d'un dia exhaustiu i te'n adones que trobes a faltar certes persones, certs costums i certa felicitat que, curiosament, no fa ni quatre dies que les tenies sota la màniga. Et fan mal els queixals, la geniva inferior; estrenys massa les dents quan dorms per les nits. Quelcom no va com hauria d'anar i ho saps, però no ho dius. La teua preocupació va més enllà de la teua salut.

Passes les vesprades de cara als apunts i, en veure que la teua relació amb Rusinyol continua més que estancada, decideixes sempre fer-li una ullada al facebook i a la teua vida superficial que has creat a partir de l'altra que vius diàriament. Esto no funciona... I mires el correu per si algú ha decidit contestar la teua proposta de suïcidi col·lectiu. Res, com sempre.
Tornes a obrir el facebook i augmenta la teua ira al veure que has anant trencant relacions amb certes persones amb les quals et duies més que bé. Banalitats, tonteries i, sobretot, una notòria diferència d'edat. T'has familiaritzat amb l'estupidesa humana de colp i has trepitjat amb ella una vegada darrere d'una altra i sembla que tornaràs a fer-ho.

Ja tens el nivell trenta-dos a la granja i el trenta-tres al restaurant de marres i encara vols més. Superar a la Benimeli no va a ser tasca fàcil... Però Rusinyol i Fuster t'esperen ansiosos. Potser siga tard quan decidisques completar el plat de sushi... Potser siga tard quan la Bernal decidisca ficar-te un zero del tamany d'una catedral. En tot cas, no excusaries a Fuster ni a Rodoreda amb la teua ganduleria. Ni molt menys. Només explica que si no t'evadies, no anaves ni a ser ni a estar, directament.

La gent et cus a les típiques preguntes que es fan quan passen una setmana i mitja sense veure't: com estàs?, què tal?, etc. Ningú entén la teua absència perquè, quan intentes donar una explicació lògica i coherent, algú té sempre un problema més greu que el que tu pateixes.
"Molt mal en Fulanito... Ya no me quiere, però demà he quedat amb Bengano pa' vore si se'm passa". Mentrestant penses que tant de bo es tallara la connexió a internet o, millor encara, li ficaren un mitjó dels dijous a la boca per a que no parlara d'aquestes gilipollaes' davant de la teua presència internauta. Però no, ací estàs tu; aguantando el tipo i sentint les barrabassades d'una insensata.

Cada vegada t'apeteixen menys els sopars ostentosos, acabar morint al mateix garito de sempre i reventar a l'endemà gràcies als nosequants litres de rom que et corren per la sang. Anteposes cebar-te a casa a base de xocolata mentre veus una pel·li al teu nou llit de matrimoni, a ser una persona que es relaciona amb massa facilitat. Només somnies amb recuperar els vells cafés i els estúpids somriures amb els teus amics i les teues amigues de l'època passada.

Mires al teu voltant i només veus el que sempre veus, a banda de la finestra oberta al món que és l'ordinador, però hui no tens ganes d'entrar. Potser un altre dia, sí. Millor.

La gente rula...

2010-05-21T12:16:00.005+02:00

Me dones ràbia. Me dones fàstic. Me provoques aversió i mal d'estòmac; ganes d'alliberar els meus mals cap a tu amb uns guants de boxa.
Odie veure't riure perquè pense que les coses et van de puta mare (tot i que sé que és pura façana).
No et suporte; ni a tu, ni a la teua veu cridanera i aguda. S'expandeix com un càncer al meu cap.
T'imagine patint, desgraciant els teus resquicis de vida maltractats i destapant la teua falsa simpatia cap a la resta del món.

Ets una llàstima. Una vertadera llàstima que hages modificat el concepte que tenia de tu a més que pitjor.

Rula. Fugeix d'ací, mala pècora.

9.6.

2010-05-04T00:51:00.003+02:00

El día que te conocí
Llevabas todo el pelo alborotado
Con esa cara de niño malo
Me miraste de arriba a bajo
Y dijiste que sí, que sí,
que tú te venías conmigo.

El día que te conocí
En algún sitio y en algún lado
Me agarraste sin más de la mano
Y me besaste con gran descaro
Y yo sentía, que sí, que sí,
que ya me estaba enamorando.

Un mes después cuando te ví
En otro sitio y en otro lado
Toda la noche sin dormir
Y con el cuerpo descolocado
Me dijiste, que sí, que sí,
que esto aún no se ha acabado

Que esto aún no se ha acabado.

La Bien Querida.

El cor dels carrers.

2010-04-23T11:47:00.001+02:00

Com un flaix ha passat un any. Tres-cents seixanta-cinc dies fan d'aquell cap de setmana en el qual tiràvem fum per les orelles sabent alhora que lluíem una brillantor especial als ulls. I és que era 25 d'Abril, al igual que aquest cap de setmana. El volum de feina se'ns escapava de les mans i sentíem que ens ofegàvem en la nostra pròpia mar. Avui, moltes de les que m'animàveu a seguir, no esteu ací per gaudir de la nostra diada i, creieu-me, us trobem a faltar.

Sempre, tot i que no en tinguera ganes, he volgut dedicar-li a la nostra diada unes paraules. Paraules que demostren les ganes que tenim de dur endavant aquest projecte polític, cultural i personal que són els Països Catalans. Projecte que anem construint, a poc a poc, amb pedretes xicotetes que anem traient de les nostres butxaques que no pas amb rajoles blaves que intenten desviar els nostres esforços i la nostra suor a una fosa comú. Això ja ho feren en temps passats i hem reviscolat; hem tornat a néixer de les cendres. Ara no tenim temps, ni ganes, de tornar a 1707; només amb recordar-ho en tenim prou.

Jo mai havia conegut aquest país, tot i que visc en ell; mai havia sentit el que avui dia sent per la terra que trepitge i per la llengua que parle. Mai m'havia sentit tan identificada amb quatre barres i un estel roig. Avui sóc feliç encara que a molta gent li emprenye que el meu benestar emocional tinga com a pilar bàsic la independència política i, sobretot, la personal.
Aquesta causa m'ha fet viure experiències inoblidables, conéixer a persones del mateix caire polític i personal que el meu i, per damunt de totes les coses, m'ha fet respectar altres opinions diferents a la meua i beure i nodrir-me d'elles. He après a lluitar i a defensar el que és meu i, a la mateixa vegada, a compartir-ho.

Els Països Catalans no entenen d'homenatges feixistes, ni d'especulació urbanística; no entenen el que és la lluita des del seient, ni la passivitat. Això els mata. És un assassinat que, moltes de les que avui vivim a tot arreu del territori, intentem evitar encenent la maquinària diàriament i donant-li un impuls al seu cor.

Com diria Vicent Torrent: només queda que un colp d'aire vole la cendra i faça reavivar les brasses. I això ja està ahí, companyes. Cada vegada ho tenim més a prop perquè hem nascut amb la consciència de no ser res si no s'és poble; cada vegada tenim més clar que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, som Països Catalans.

*

23 d'abril de 2010, a les 19.30h.

Acte polític a càrrec de les organitzacions de l'Esquerra Independentista SEPC, Maulets, CAJEI, Alerta Solidària, Endavant i COS.
Sala Sanchis Guarner, Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació [Campus de Blasco Ibàñez].

24 d'abril de 2010, a les 18h.

Manifestació: SOM PAÏSOS CATALANS.
A la Plaça de Sant Agustí (València).

Mentirosa, mentirosa.

2010-04-20T18:41:00.011+02:00

Salí a cantar con la chaqueta puesta,
sin cinturón pero con corazón.
Comenzaré con sólo una viñeta,
sin referencias ni explicación.
Podré sonar en todas las frecuencias
de toda Hispanoamérica.
La más mordaz: la confianza ciega
de toda mi mecánica.
Sólo es cuestión de una mirada,
un gesto, un guiño, una señal.
Sin descuidar las frases que me lanzan,
cierra los ojos y dime que da igual.
Podré decir que todo era mentira,
que todo ésto es sólo un error.
Y tú podrás decir que no te afecta,
que ésto no es la realidad.
No negaré que a veces duela.
Ell mundo es un pañuelo
y todo se puede cruzar.
No por más tirar de las palabras
vamos a tener más suerte;
y es que...
Puede que esté bastante avergonzada
y no lo voy contando por ahí.
Con la vergüenza empiezan los problemas.
Canciones que pienso escribir.
Podré soñar con todas las secuencias
rodadas en Panavisión.
Y el corazón me lanzará una mueca,
un reflejo sintomático.
Podré decir que todo era mentira,
no había nadie para comparar la situación,
igual diré que es una coincidencia,
que no tengo nada que ver, nada que perder
y algo que ganar si me sale bien.
Nada que perder.
Podré decir que todo era mentira,
y no había nadie para comparar la situación.
Igual diré que es una coincidencia,
que no tengo nada que ver, nada que perder,
y algo que ganar si me sale bien.

Nada que perder.

Ivan Ferreiro en aquestos dies d'espectacle.

De nou, adéu.

2010-04-11T16:11:00.004+02:00

Ja fan 17 anys que te n'anares i ací continuem, recordant-te i lluitant perque la teua imatge no s'esborre dels carrers, de les aules, dels pobles i de la nostra ciutat. Uns diuen que ets un màrtir de l'independentisme. Jo no ho pense així i mai diré la raó.

Tingueres la sort (no sé si bona o roïna) de nèixer a aquest País Valencià, a aquest sud dels Països Catalans. De lluitar per cada gra de sorra i per cada persona que habita en ell, al igual que totes nosaltres. No obstant això, t'ho agrairen gravant-te el nom del feixisme a colp de ganivet al teu cor aquell onze d'abril del noranta-tres a Montanejos. Sí, no te donà temps a dir "adéu" al teu país. Almenys, no com mereixia.

Les llengües viperines i els verins procedents de moltes boques ens han criminalitzat per mantenir viva la teua memòria i han permès que el nostre trosset de paradís haja sigut pervertit per l'especulació, la corrupció i el feixisme cultural i polític. Són el bastió que nodreix a la ultradreta ocupant casa nostra a ganivetades i enderrocaments. Com ja feu Felip V.
Ens han intentat furtar el bé més preciat que tenim, que és la llibertat a crear consciència. La llibertat que Fuster, Estellés, l'Ovidi i altres tantes volien per a nosaltres. Ells mai sabran que és que algú dedique la seua vida a lluitar per una generació de persones honorables i treballadores. Ells saben que és dedicar la seua vida a l'odi i a conrear misèria.

Guillem, company. No hem tingut el plaer de conèixer-nos, ni de tan sols compartir experiències a la barra del Terra. No he tingut la sort d'escoltar-te parlar, ni de veure't alçar una estelada. No m'han deixat veure't somriure.
Tot i així, he forjat el deure de plorar per tu, per allò que et feren; d'homenatjar-te tots els onzes d'abril encara que siga amb un curt però intens escrit. He aportat, conjuntament amb les meues companyes, un granet de sorra i un treball que he desenvolupat amb tota la meua il·lusió i amb totes les meues ganes. Unes ganes que tu i tants d'altres m'heu insuflat en vena.

Moltes gràcies, Guillem. De tot cor.

València olora a truita.

2010-04-08T01:22:00.005+02:00

El món avança cap a la destrucció.
És una putada perquè el país avança cap a la construcció.

Nosaltres som les violentes mentre sentim el colp de la porra darrere nostre i veiem com la truita es torna a la paella sense cap moviment aparent per la nostra part.
Ens manen callar i ens tapen la boca els mateixos gossos que fa uns mesos protestaven perquè la crisi havia arribat, fins i tot, al sector "serveis" de las fuerzas de seguridad del estado. Sembla que uns són més proletaris que els altres quan es parla de retall de sous. Sobretot placa i pistola en mà.

Batem els ous i ja podem començar.

Què fàcil és assenyalar amb l'índex un barri que ja fa molt de temps els deixà d'interesar i ordenar la seua destrucció. Em pregunte per què. Per què s'han empenyat en destruir cases centenàries malgrat haver arrassat quasi tota la nostra costa tan gratuïtament. Quin perill suposava el barri, i el que és pitjor; quin perill suposava la gent que a ell vivia i que no s'ha deixat comprar amb indemnitzacions?

Clac... Altra volta a la paella.

La guàrdia de palau ens pega, embruta el nostre nom i ho intenten, a més, amb la nostra dignitat.
Ens barregem amb polítics de totes les classes perquè no tenim por de lluitar conjuntament des del respecte per una causa que considerem més que justa. La llàstima és que som ben conscients que la nostra lluita serà el seu benefici. A ells els té igual que aquell avi que fa un any visitàrem perda la seua casa i, amb ella, els seus records i la seua vida.
És evident que només es deixen veure on els interesa i que les urnes són la seua pròxima estació. Perquè sinó a quin sant haurien de col·laborar amb el (des)govern en l'alçada d'una estàtua pels morts i mortes "caídas por la patria"?

Vinga, va... Una volteta més i...

Mentre el carrer de Vidal de Canyelles es mor a colp d'excavadora (que, tenia entès, les excavadores són per excavar [com el seu nom indica: traure terra del sòl], no per enderrocar. Hauran de reformar el diccionari i ampliar aquest terme), el sumari del cas Gürtel sembla que li costa eixir de l'arxivador i Garzon fa un viatget a l'Audiència Nacional per posar-se en mans de colegues experts que li trauran les castanyes altra vegada. A la mateixa hora, una altra dona perd la seua casa mentre Rita paga les compres amb la Visa Or, guardada a la cartera de Vuitton que el tito Camps li regalà pel seu aniversari a conjunt amb el bolso.

Senyores... El dinar està servit.

La nostra relació.

2010-03-30T01:16:00.004+02:00

Avui volia dedicar-te totes les meues paraules que, a vegades, poden sonar buides i sense sentit.
La resta et tracta com si fores un plat que els dóna de menjar quan és a l'inrevés: la teua trajectòria impecable al llarg de quasi cinc anys ha costat lo seu i no tens l'obligació de deure res a ningú.

Posem en perill moltes vegades per tu la nostra integritat física i moral i, en ocasions, em fas plorar de ràbia per voler ser tan acaparador i ambiciós fins arribar a tenir la sensació que vivíem juntes més de vint-i-cinc hores diàries. Només tu i jo cara a cara en un quartet buit, sense gent.
Però, alhora, he aconseguit estar més a prop del meu objectiu i el meu equilibri personal.
Saps que a vegades et mataria i amb tu, per suposat, caurien totes les que et fan patir d'una manera desmesurada. Ho encertes quan faig una ganyota de menyspreu cap a tu o quan comence a tirar fum pel cap. Reconec que he canviat molts fusibles al llarg de la nostra relació.

M'has ensenyat a viure lluny de la utopia i a ras de terra. Quasi puc sentir l'olor humit i salat del Mediterrani i allunyar-me d'altres que havia fet meus. Gràcies a tu, he après a agrair i convertir en màgia certs aspectes de la meua personalitat que havia donat per perduts des de ja fa un temps enrere; a sentir coses que mai havia sentit, a calmar el dolor i riure'm de mi mateixa. Entre altres coses, també m'has ensenyat a entendre i a fondre'm al llit després d'un dia esgotador, a saber callar quan estic a casa i a harmonitzar la meua pau.

Gràcies a tu.
Gràcies a totes les que avui m'acompanyen en aquest camí.
Gràcies.

Sentències (I)

2010-03-22T08:02:00.002+01:00

Estic farta dels Amics de les Arts i de Manel.

Gudaris i altres coses guardades a l'oblit.

2010-03-13T01:41:00.005+01:00

Foto per Alatz Ugalde.

D'entre l'eufòria de les nits sense dormir i la passió per que arribe el que, a aquestes altures, sembla ser el concert de l'any, el meu calendari ha tret notícies ràncies que, desgraciadament, oloren a podrit encara que no puguem olorar-les gràcies al fort perfum de la ignorància i a aquesta ingravidesa política a la qual estem sotmesses.

A ningú l'importa que l'Estat haja matat a un militant de l'esquerra abertzale, assasinant-lo cruelment i abandonant-lo a un carrer de Toulouse. No. Ningú és conscient de la realitat a la que vivim. Només ho som d'eixa realitat artificial creada pels mitjans de comunicació que defensen la unitat d'un estat assetjador i brodada a base de declaracions feixistes amagades sota un mant de pseudo-democràcia. Una guerra bruta entre un estat i molts pobles que, finalment i desgraciadament, només guanyen víctimes. Que no victòries.

Vivim pensant allò que se'ns imposa a la ment i no el que de veritat volem. Se'ns ha ensenyat a patir les desgràcies tercermundistes a base de ficar-nos dia a dia milers de catàstrofes que, des del primer món capitalista hem contribuït a que estiguen succeint. Som partíceps de molts assassinats diàris, però curem la ferida sentint llàstima de totes eixes persones que es queden sense alé de colp i volta. Pur prozac. Així ens ho han ensenyat des de ben petits i des de ben petites.

En canvi, hem mamat l'odi cap aquelles persones que han creat una alternativa al sistema establert. Els comunistes cubans, veneçolans, chinesos; els independentistes catalans, bascs, gallecs, irlandesos, castellans... Ens han venut l'odi cap aquestes persones de les quals jo forme part. Al igual que Jon Anza. Al igual que Yoyes, Toni Villaescusa, Miquel Grau i altres combatents d'aquest injust i hostil camp de batalla.

A més, fa dos dies que va ser el 15é aniversari de la mort de l'Ovidi Montllor i el cas omís ha tornat a aparéixer. S'han omplit moltes boques de noms de nous partits estúpids i reformistes, i moltes institucions han obviat la seua figura amb un passotisme descarat.
Els plors de la Leire Pajín envers un problema de crisi estatal (que no mundial, com ens ho fan creure) o les ara sí, ara no destitucions de Baltasar Garzón com a jutge xuclasangs, o fins i tot, les eleccions a rector o rectora de aquesta, la nostra universitat; han soterrat, una vegada més, la figura de un dels lluitadors més ferms de la nostra cultura, del nostre país.

Avui, a tots aquells i totes aquelles que, d'algun mode o altre, ens heu abandonat involuntàriament; a vosaltres, gudaris. Un brindis per les vostres vides.

Els amants i la pau.

2010-03-04T02:03:00.004+01:00

Sabia que aquest dia arribaria.
Pensava que ho faria amb tendresa, amb sigil, precaució i tots eixos sinònims que semblen agradar a tothom que utilitza la llengua amb cura. Però no.
Ha sigut una degradació de l'absurd i d'un esforç que ha quedat minvat a la mínima partícula odiosa.
Ni estudie, ni treballe. Quin poc trellat i quin poc de suc que l'estic traient a la meua joventut.

Semble haver perdut qualsevol tipus de raó i encara no tinc ni puta idea del perquè. Escric i escric, i tot em sembla buit. Pot ser, perque jo estic buida. Exhausta, exhaurida. Amb un mal de cap constant que deixa palesa la meua desgana de fer res, exceptuant allò de pegar quatre crits i cantar a plé pulmó quan em trobe sola a casa.

I fingir. Això sembla que se'm dóna de puta mare.
Per què mentir? Per no preocupar els demés?

Per què?

Intents de color.

2010-03-02T11:58:00.003+01:00

Entre hores mortes parlàvem de tu i de mi. Miràvem des de fora la història de dues desgraciades. De com, per molt que ho hem intentat, ens hem quedat soles. Juntes, però soles.
Hem deixat la nostra vida pasada per tal de compartir l'actual.

Els cigarros es consumien damunt d'un cendrer improvisat fet de paper de plata sobrant de l'entrepà de migdia. Miraves per la finestra de la cambra on ens trobàvem i suspiraves constantment. Aquesta setmana toca que siga roïna per norma general sobre la teoria que ens hem imposat dels "tchackres".

Ara, després de molt pensar-ho, he arribat a la conclusió que cadascuna hem escollit el camí que hem volgut i que si ho estem compartint, és perquè hem començat una nova etapa. Una gran nova etapa que tindrà les seues alegries i els seus plors. Moments aspres i tendres, però seran, a la vegada, moments de lluita i d'agrair a l'atzar el fet de ser tres voltes rebels.

Jantz nazazu.

2010-02-22T08:48:00.004+01:00

Alguns dies surten d'una manera dolenta.

Pinten de gris les hores

i tu m'estimes tal i com sóc.

Pots ensenyar-me el que duus dintre?

Trobe sempre paràsits

que es senten bé criticant als altres;

i si entre en còlera, tu em calmes.

Pots ensenyar-me el que duc dintre?

Sempre et tinc al costat quan em vaig cremant

i tu em liberes tal com ets.

Pots ensenyar-me que és el que duc dintre meu?

Vesteix-me

amb el teu perfum.

La meua cuirassa és més forta

per fer front a la vida.

Leihotikan - Jantz nazazu.

Silenci.

2010-02-08T00:45:00.002+01:00

He engolit la retòrica quan ningú volia mastegar-la, mentre veia com la meua honestedat s'anava per l'aixeta i la claredat de les meues paraules no podia guanyar a la brutícia de les seues.

He engolit milers d'icebergs, princeses de conte absurde, judicis de vides anònimes publicades sense cap trellat per via electrònica mentre, lamentablement, era espectadora d'elles, asseguda a la meua butaca de merda. Les rosses es tornaren ràncies al final de la pel·lícula, ja es sap.

S'han follat les meues intencions, m'han enverinat la sang amb paraules buides. Sincerament, me la pela que A i B siguen junts o que C i D tinguen un problema de la mida del buit de l'ascensor. Que ja m'he cansat, cony. I sembla que no se n'adonen.

'Què rara estàs...', diuen. Pot ser, sí...

Quan comences a fer la teua vida i a deixar les hipocresies a una banda del camí, ets una puta rara. Mentre tenia problemes i les orelles fugien a altra banda, no hi havia cap inconvenient.

Em sé de l'A a la Z, totes les amigues de les amigues, totes les novies de la novia, tots els novios del novio, tota l'heterosexualitat de tots i totes els i les heterosexuals, si Fulanet/Fulaneta s'ha rajat les venes gràcies a una depressió estúpida. L'ésser humà és així, supose.
He arribat a sentir-me discriminada per ser com sóc i em sent molt, molt ofesa.

Ja s'ha acabat el deute amb el món.

BTX.

2010-02-01T13:00:00.004+01:00

Encara me'n recorde d'aquell dia en que vaig sentenciar els Berri Txarrak com a grup de música inescoltable. Tothom parlava d'ells com a que eren unes màquines fent música però, jo no entenia res: era música estrident i sense sentit. Pot ser, el fet de no entendre les lletres en euskera em parava molt. A més, el dia que els vaig veure en directe a TV3, vaig pensar d'ells que eren quatre ninyatos de papà i mamà perquè la seua forma de vestir no concordava amb la que jo tenia en ment: un grup basc amb pantalons de pitillo, esportives Vans i camises a quadres amb una samarreta blanca baix no era la imatge que tenia, precisament, d'Evaristo el de la Polla Récords, dels Eskorbuto o dels Barricada. Què poc bascs.

Un dia d'estiu de fa un temps enrere, vaig escoltar Ikasten per primera vegada i ja vaig començar a veure'ls amb altres ulls. Sí que eren certes les afirmacions dels meus amics i de les meues amigues sobre la qualitat de la música i, sobretot, la de les lletres. Estan plenes d'un vertader sentiment cap a Euskal Herria i no de crítiques estèrils i insubstancials sobre lo guai que és beure al carrer.
Així que, des d'aleshores, no ha passat un dia que no haja escoltat a aquest grup procedent de Nafarroa i que, avui dia, són els meus favorits.

Gaur atzo baino gehiago dakit
baina bihar baino gutxiago
hala gertatu ohi da behintzat
eskolaz kanpo.

Jaiotzeko momentu beretik
hasten gara asimilatzen
eta lekzio zailenak beti
denborak irakasten dizkigu.

De nines i ninots.

2010-01-29T18:17:00.007+01:00

Avui és un d'eixos dies que m'alce del llit.
Avui és igual que ahir, supose. Només canvien els noticiers, les primeres planes dels diaris i el nom de l'autor dels articles. Les formes són les mateixes: Roberto Arce no canvia el seu discurs ple d'atacs al PSOE, Concha Garcia Campos continua presidint una taula rodona amb pseudo-socialistes, repartint afirmacions falses i manipulant testimonis com li ve en gana. Només són dos dels nombrosos noms que infecten cadenes de televisió i emissores de ràdio.

Avui és un dia més. Un dia on a les nostres les jutgen davant d'una justícia que no reconeguem legítima. No defensar la seua violència amagada sota la faldeta de la mare pàtria ens criminalitza i ens empresona. Sentir que ets una criminal quan vius la realitat de tan a prop, em desconcerta.

Avui continue apagant la tele a l'hora de dinar perquè estic farta d'observar la falsa solidaritat de la gent, que no les tragèdies que, dintre d'un mes seran un expedient més a la taula del president de l'ONU i oblidades per tothom. He après a engolir el menjar observant com moren milers de persones. Odie veure entre tant de ball i tant de xismorreo un anunci sota tot això de "envía un sms en solidaridad con Haití".

Avui me cansen els estereotips i eixes persones que diuen marcar la diferència amb modes odioses envers les cançons de sempre. Deteste veure com gent propera a mi lloa sense cap tipus de pudor a una tipa que, gràcies als vots d'uns pseudo-nacionalistes i pseudo-progres, està a les Corts cardant-li el monyo al Camps i a la seua colla de bocamolls per a traure profit polític a les eleccions de 2012, quan això sempre ho han fet les classes més humils eixint al carrer. Només interesa que les coses les diguen uns. Les altres no optem al benefici del dubte.
Odie que, després de fer-se ferma la sentència de l'enderroc de sis cases més del Cabanyal, la gent es torne solidària només per anar en contra del govern de l'Ajuntament.

Avui sóc partidària de deixar la ment en blanc, de pulsar el botó de "reset" i tornar a començar. D'anar a prendre una cervesa amb un bon amic o una bona amiga i xerrar d'eixes coses insubstancials que l'alegren a una el dia.

Sí, avui és un dia més. Avui és un dia més a la vida de moltes i molts com jo.

.

2010-01-25T21:38:00.001+01:00

Si em dius adéu...

El camí.

2010-01-14T09:09:00.002+01:00

Primer un peu, darrere un altre. Torne el pany de la porta i isc al carrer. Puge el carrer i gire cap a l'esquerra mentre, uns metres més enllà, divise l'enganxina que vaig ficar a la senyal d'STOP que hi ha només eixir del carrer Barcelona.
Baixe la pendent que em duu al baixador d'El Clot i espere cinc minuts fins que, allà al fons, veig un centelleig que m'alerta que el metro està a punt d'arribar. Agafe la motxilla que he deixat al banc i, quan el tinc a menys de cent metres de mi, l'alce el braç al conductor per que sàpiga que ha de parar en aquest port. Ja se sap: o agafes el tren o et quedes a terra, i jo moltes vegades m'he quedat amb cara d'idiota veient com s'anava més i més lluny.

Una vegada dintre, comences a barrejar cançons del reproductor de música amb les diferents converses i/o silencis del tren. A vegades, mescles, fins i tot, crits i estupideses vàries dels xiquets i les xiquetes que s'alcen de bon matí per anar a l'escola. Els i les odie.
A vegades ho pense i més d'alguna vegada hauria entrat al metro amb una AK-47 i haguera disparat foc a discreció. El petit inconvenient és que cap militar rus m'ha ensenyat a utilitzar-la...

Mire per la finestra i observe com la gent puja a les parades i els baixadors. És clar, observe com, a cada parada que s'acosta a València ciutat, es puja gent cada vegada més diversa: des de senyores que van a treballar al Corte Inglés o a altres llocs o homes amb els seus maletins, fins iaios que han emprès el curt, però a la vegada llarg, camí fins a l'hospital o immigrants que van a treballar a l'obra o a fer les tasques que ningú vol fer. Romanesos, equatorians, colombians, ucranians, senegalesos i d'altres procedències d'arreu del món que han vingut a parar a la ciutat i intercanvien experiències dels seus llocs d'origen.

De colp, em ve la inspiració per escriure sobre tota aquesta gent i ficar-me a les seues respectives pells, però no puc perquè em fa moltíssima vergonya que el o la del costat dotorege les meues coses. També em ve el sentiment d'apallissar a mitja joventut i convertir-me en una nazi feminista, no? Però... Què cony! Ja tindran prou problemes com per a que jo sigue un més...

*

2010-01-11T13:02:00.005+01:00

I ara és quan les coses canvien... A millor.

Preguntes i respostes.

2010-01-09T23:02:00.007+01:00

- Què és escriure per a vostè?

Que què és escriure per a mi... Bona pregunta.
Per mi, és evocar sentiments profunds. Em negue a relatar el present. Per això ja estan els periòdics i els quatre de sempre que es dediquen a copiar i apegar els articles d'altres.
Jo no escric per obligació. Mai ho he fet i vaig a continuar sense fer-ho.
Escric per gust, per amor a les lletres. Elles no gosen defraudar-me com ho fan les persones. Són fidels als meus pensaments, a les meues idees i a la meua forma de fer i dir les coses.
Pot ser, pensen, tal vegada, que m'equivoque, però no m'ho diuen. No tenen prou veu com per fer-se sentir si tu no les ajudes.

- Quan va despertar aquesta passió desenfrenada per la llengua?

Supose que fixar una data concreta és donar-me-les de que tinc una bona retentiva per als nombres quan no és així.
Des de petita he escrit, he pintat, he mantés la meua imaginació desperta vint-i-quatre hores. Com si l'alimentara a base de cocaïna.
Encara recorde col·leccionant els llibres del Barco de Vapor, eixes lectures tan amenes que, avui dia, ni se m'ocorreria tornar a llegir-les. Fray Perico y su borrico i altres títols que van fer que desenvolupara històries meravelloses al meu cap.
Després, vingueren les lectures en anglès i valencià per part de les mestres de l'escola. A vegades, històries que coneixia; d'altres, no. Però normalment, eren històries fantàstiques de xiquets i xiquetes com nosaltres que ens acompanyaven en la nostra aventura cap a l'adolescència i, darrerament, cap a la majoria d'edat. Creixien i canviaven amb i com nosaltres, i a mi allò m'agradava més que sentir a la Leticia Sabater cridant com una boja totes les migdiades o veient com a la Maria Abradelo se li veia el plumero blavero al show de la Babalà, tot i que era de Madrid. Con mucha marcha!
El cas és que... Per on anava? Ah, sí! Val. El cas és que la meua passió per les lletres ve de molts anys de comprar llibres i llegir-los a l'instant sense que ningú m'obligués a fer-ho o de quedar-me a casa amb Charly i la fàbrica de xocolata, mentre les meues amigues estaven al carrer perdent el temps en jugar a les Barbies. Supose que és en eixe instant quan els teus pares se n'adonen que a la seua xiqueta li passa alguna cosa.

- Vostè creu que la direcció política que una dona o un home tria és fruit del nivell cultural d'aquests?

Obviament sí. Una no neix a una família amb tendències dretanes i canvia el seu pensament a l'independentisme més radical per art de màgia o per fotre la seua família.
Com tot, això també ha seguit un procès. I és llarg i dolorós. Gràcies a l'abans esmentat, a mi no m'han fet falta mestres especials per ensenyar-me a escriure. Ni classes de repàs per saber fer la Ó amb un canut, que diuen. Bastava amb anar a l'escola diàriament i fer els deures ben fets.
Encara que no ho cregue, allò crea una certa disciplina que, darrerament, vas a seguir com a persona adulta durant la resta de la teua vida. És fàcilment aplicable a la teua opció política i a la teua vida, en general.
Ser independentista no és dir-ho i ja està. Ni menjar llibres i pamflets de diferents organitzacions puntualment. Ni dur una samarreta de Països Catalans ficada per anar a la manifestació del 25 d'Abril. És rutina. És crear i destruir dinàmiques de treball, optant per la més idònia i colpejant on més mal fa. És constància. És no deixar-se enderrocar pel primer colp de vent fort que bufe, ni gelar-se quan baixen les temperatures. És no soltar l'arma quan els altres t'estan apuntant. És ser conscient que estàs sota l'espassa de Damocles vint-i-quatre hores al dia i que, a la primera errada, tot pot tornar-se en contra teua i convertir-te en una terrorista.
Sortirà la teua cara a les notícies i t'inculparan d'haver injuriat a la corona espanyola, que viu de luxe a costa teua i del teu treball, o de llançar un còctel molotov a la sucursal del banc que t'ha furtat els diners amb l'excusa de la crisi. Ficaran a tot un país en contra teua i en contra dels teus, únicament per defensar la dignitat de la terra on vivim.
Ser independentista no és un joc i ben bé ho sabia el dia que vaig decidir ser-ho. I, és clar, la cultura t'ajuda a formar-te com a tal i a conscienciar-te d'allò.

- Bé, moltes gràcies. Espere que li vaja molt bé i que tingue tant d'èxit amb aquest llibre com amb l'anterior.

De res. Molt de gust.

Una entrevista qualsevol a una persona qualsevol.
Un dia qualsevol.
Un any qualsevol d'un futur pròxim.

Com una més.

2010-01-05T19:23:00.006+01:00

Milers de faroles il·luminen el camí que em porta de nou a València. Les vaig comptant una a una fins que, de sobte, la son em venç i veig com m'apague a poc a poc al seient de cuir marró que tan poc em motiva i tant m'incomoda.
Fins a les meues oïdes arriben cançons que rememoren un viatge curt però intens, de set dies plens de vida entre llençols i seients dels diversos mitjans de transport que recorren bona part de Bizkaia i Euskal Herria, en general.
La veu de moltes amigues i molts amics em criden des del subconscient. "Tu i la teua basquitis...", diuen. A vegades de conya, d'altres més serioses, però sempre està eixa frase a la meua tornada a la ciutat que m'ha vist crèixer, alegrar-me i patir tot plegat.
M'arriben rialles d'incomprensió i les escolte com si les tinguera al costat, assenyalant-me amb el dit índex mentre jo mire cap a altre costat i faig carassa d'estúpida. "Beneïda ignorància...", cride per al meu cor.

Una altra vegada, abandone la verdor de la vall, de les muntanyes; abandone el desig de pujar a l'Amboto i donar-li les gràcies a la bruixa de la llegenda per oferir-me tot eixe paisatge que m'emociona més que qualsevol gratacels de la costa valenciana. Abandone el gust de dur abric, bufanda i guants; d'entrar a les tabernes del Casc Vell i engolir, sola o acompanyada, una desena de pintxos acompanyats d'un zurito, mentre passe les fulles del Gara i m'escandalitze de les últimes notícies que afecten a Euskal Herria i a bona part del món. Abandone el dret a cridar en euskera que vull els presos i les preses a casa, sabent que sóc la única de tota la massa que només pot mantenir una conversa de xiquets en eixa llengua; el dret a manifestar-me i pertànyer a les 44.000 persones que han eixit al carrer sense destacar de cap de les maneres. Mai he volgut fer pàtria de res més que de la meua pròpia. És un sentiment que ha crescut dintre meu i s'ha fet amo i senyor de la persona que el guarda sota clau.

Així que, que diguen el que diguen. Açò està cada vegada més a prop i els propòsits, si no es compleixen, no serveixen de res.

Bilbotik.

2009-12-30T09:53:00.004+01:00

NIRE AITAREN ETXEA.

Defenderé la casa de mi padre.

Contra los lobos, contra la sequía,

contra la usura, contra la justicia,

defenderé la casa de mi padre.

Perderé los ganados,

los huertos, los pinares;

perderé los intereses,

las rentas, los dividendos,

pero defenderé la casa de mi padre.

Me quitarán las armas

y con las manos defenderé

la casa de mi padre;

me cortarán las manos

y con los brazos defenderé

la casa de mi padre;

me dejarán sin brazos,

sin hombros y sin pechos,

y con el alma defenderé

la casa de mi padre.

Me moriré,

se perderá mi alma,

se perderá mi prole,

pero la casa de mi padre

seguirá en pie.

Gabriel Aresti.

20R10NAK!

L'última paraula.

2009-12-21T11:23:00.003+01:00

La llibertat sempre fa nosa per als lliberticides.
La protesta sempre és considerada una agressió per als reaccionaris.
La veritat sempre és perillosa per als mentiders.
La paraula sempre és un arma, per als qui detenten al poder.
La solidaritat amb els veïns sempre és terrorisme, per als individualistes.
El conformisme sempre és insultant per als obedients acrítics.

Per tot això, avui a tu et persegueixen i et volen a la garjola.
I és que et tenen por.

La seva por és la teva victòria!

Isabel Clara-Simó.

Hotza. Fred.

2009-12-17T12:32:00.005+01:00

M'agrada aquest oratge. Vaig a fer que conste en acta.
És inusual: la gent es queixa contínuament del fred, odien la pluja, el vent, no saben traure profit de les bufandes, els jerseis i la roba d'hivern. Encara que, tampoc saben traure profit de la roba d'estiu... Queixar-se per queixar-se, he ahí la cuestión.

Són dies de prolongar la teua estància al llit, sota l'edredó, mentre Feliu Ventura, Kepa Junkera, Ruper Ordorika, Carlos Chaouen, Ismael Serrano, Cat Power o Edith Piaff fan de les seues, creant un ecosistema idoni a l'habitació que concorda amb la calor que desprén l'estufa. Animal de costums, em diuen.
Dies d'alçar-se a les tantes, de no anar a classe, de ser irresponsable al cent per cent. Són jornades de gaudir de la teua soledat, de fer la gossa tirada al llit, d'enyorar moments que trobes a faltar: tant de quan érem petites, com de fa dos dies; de llegir grans històries d'amor i lluita.

Són dies de viure històries internes, deixant de banda allò de ser políticament incorrecta.

Hamabost.

2009-12-11T11:58:00.004+01:00

No han passat ni dos dies i ja trobe a faltar les discussions estèrils, els matins a casa baix el nòrdic, els passejos per la casa amb la música a tot volum, els dinars, els sopars, el fer el friki amb la càmera de fotos, les companyies alienes o la nostra, únicament, el dir-nos "Hasta luego" amb llàgrimes als ulls una vegada més, pensant que som fortes quan, en realitat, ens agradaria ser-ho.

Fins dintre de dues setmanes, maite.

Eleccions. Elecció.

2009-11-26T15:37:00.005+01:00

La realitat comença a deixar-se veure.
Estava amagada darrere de les cortines de fum que ens ofeguen diàriament.
De tant en tant, trau el braç i ens llança una pedra al cap per a dir-nos que està present però nugada de peus i mans.
Està segrestada, li han tapat la boca amb noticiaris-mentida, amb remors especulatives. Està agonitzant, cada vegada més, al zulo a la qual la van ficar fa no molts anys. Jo intente traure-la d'ací, però no puc sola.

Tota una setmana asseguda a una cadira al hall de la facultat, sentint a milers de persones de totes les carreres que s'oferten a la facultat de Filologia, Traducció i Comunicació; veient com tot el teu treball extraescolar de l'any, queda reduït en quatre papers que tens damunt la taula esperant a que alguna ànima caritativa els agafe perquè de veres creu en el nostre projecte.
Però no, només s'acosten les amigues i els amics per a intentar desacreditar a la resta de candidatures fantasma; només tens al teu abast a les teues companyes i els teus companys, aquelles i aquells que saps que avui van a fer útil el seu vot.
Estic decebuda per no haver intentat convéncer a la resta de que el nostre és un projecte de futur, però és que a mi ningú vingué a explicar-me res ni a vendre'm la moto amb piruletes, condons o orxata industrial. Supose que espere això de la gent, tot i que espere massa.

Avui, espere veure resultats. Resultats que facen que la realitat vaja eixint a poc a poc de darrere de la cortina de fum, resultats que em facen creure en que el nostre treball no haja sigut en balde, que la gent té alguna cosa més que pèl al cap.

Re_generació.

2009-11-23T00:41:00.004+01:00

He tornat a caure en la rutina de l'insomni.
He tornat a la desesperació del dia a dia.
Visc submergida a una constant projecció de la meua vida a una sala qualsevol del cinema.
Una escena, darrere de l'altra... I sempre és la mateixa.

Em molesta certa gent que no hauria de molestar-me.
Em superen la banalitat i les poques ganes de fer (i desfer).
No suporte les presses, els embusos, els atoraments emocionals a l'entrada de ma casa quan no espere que ningú em digue res.

Per més que cride, no vas a sentir-me. I per més que calle, tampoc ho faràs.
Sóc com una estella punçada al teu dit polze: em trauràs, incòmoda, a cada pas que dones, mentre em veig nugada de peus i mans, observant t'acostes al poal del fem per a llençar-me a ell, una vegada més.

A aquelles que estiguéreu allà.

2009-11-19T09:28:00.002+01:00

Des d'un lloc recòndit de la Facultat de Filologia, Traducció i Comunicació de la Universitat de València; us escric, trobant a faltar, en un dia com avui, a totes eixes persones que l'any passat van estar ací i que, per altres motius, no estan junt a mi en aquest dia.

Unes han anat a viure a un altre país durant un any. Altres, simplement, han decidit que, enguany, Bolonya no s'estila. Segons elles, ja no està de moda eixir al carrer a lluitar per una universitat pública i de qualitat, ja no és viable perquè s'han implantat els graus en moltes de les carreres que cursem moltes de nosaltres. És eixa mateixa gent que cremà assemblees de facultats i que anava a tots els meollos per tal d'aconseguir una foto al País, al Mundo o a qualsevol d'aquests periòdics de mala sang que tergiversaven (i tergiversen) la veritat.

"Yo estuve allí. Mírame."

És tota eixa gent que deia que el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) s'apoderava de les assemblees, que només estaven en elles perquè era una forma fàcil d'aconseguir la independència. Otra vez, mezclando churras con merinas...
El SEPC sempre eren els dolents de les pel·lícules, aquelles que ho feien tot per interés, que no curraven i que havien vist tot açò de l'Espai Europeu d'Ensenyament Superior una oportunitat d'or per fer-se escoltar.
Això ho deia gent com les progres de l'Assemblea de Filosofia. Les del primer campament anti-Bolonya, las pioneras, que no s'havien parat a defensar el tema de la llengua perquè ni elles mateixes sabien parlar-la.
Sembla increïble que tota eixa gent que abans se'ls plenava la boca de paraules com "llibertat" o "justícia", enguany, no s'hagen dedicat a moure el cul i que, casualment, siguen les cuatre persones del SEPC i de les Assemblees d'Història, Ciències, Tarongers i Psicologia; les que s'han deixat la pell al camp de batalla per a que avui, 19 de Novembre, isquem al carrer a defensar el nostre dret a ser estudiantes i no €€€$tudiantes.

12H. FACULTAT DE GEOGRAFIA I HISTÒRIA!

ATUREM LA MERCANTILITZACIÓ! NI LOU, NI €€€$, NI ESTRATÈGIA 2015! CONSTRUÏM UN ALTRE ENSENYAMENT!

La mirada de la gent que conspira.

2009-11-16T10:54:00.004+01:00

Moltes vegades, quan les coses no ixen com esperava, Ovidi, Fuster o Maria Mercè Marçal sempre m'ajuden a ser ferm i constant en les meues conviccions. Últimament, des que ha començat novembre, han anat baixant de categoria i han quedat relegats a un espai reduït de l'armari. Els llig però em quede igual.
Comence a no creure en les paraules, a deixar a un costat a totes i tots aquells bohemis que no fan res més que parlar i parlar mentre un grup reduït de persones es dedica a sustentar a tot un moviment i mantindre-ho sencer des dels peus fins el cap.
Comence a detestar a certes persones que es dediquen a seure a la taula per a debatre coses estèrils i sense sentit, tirant-se els trastos les unes a les altres, mentre que hi ha gent que està deixant-se la salut al penjarobes tots els dies per tal de mantindre una seguida i no viciar coses que no porten enlloc.

No us adoneu, però les espurnes també encenen flames que provoquen incendis d'una magnitut incalculable i incontrolable. Incendis que poden cremar de veritat.

Lo que el atunero se llevó.

2009-11-05T20:46:00.006+01:00

Que el Govern Espanyol és incompetent, estava clar. O, almenys, jo tenia una imatge nítida d'ells així. Però a Garzón, sincerament, el veia un tipo llest. Ara, per suposat, la meua percepció d'ell ha canviat: si abans la tenia malament, ara està pitjor.

Em possa dels nervis veure com, diàriament, es juga amb vides alienes sense publicar-ho als periòdics, ni traure-ho per la televisió. Però, amb això que està passant amb els pescadors bascs, la sang em bolleix de sobremanera. Aquest esdeveniment, fa que deixe de menjar el que tinc a taula.
Se m'ha encogit el cor quan la dona d'un dels pescadors segrestats de l'Alakrana ha dit que li havien ordenat no dir res per la televisió ni per cap mitjà, que es mantinguera callada, otorgant amb el seu silenci. És irremeiable que se'm salten les llàgrimes quan es fa públic tant dolor, i més quan es diu amb la mateixa enteresa i fredor que la que transmet una roca.

- Yo no quiero que me den una bandera española y una pensión de viudedad. Yo quiero a mi marido.

I mentrestant, el Govern covoca més i més rodes de premsa per calmar un poc la tensió i el PP fa acopio d'aquesta, si més no, tragèdia basca i s'aprofita de la cagada monumental dels "socialistes", mentres intenten soterrar aquella patètica guerra a l'Irak i la masacre a Madrid l'onze de Març.

Olé! Que viva el bipartidismo español!

Joan Fuster dixit.

2009-11-02T11:07:00.006+01:00

Tinc dret a ser com sóc, ni que només siga perquè m’han parit així. I aquest és el problema si tu tens la mateixa pretensió.

amen.

Nosaltres.

2009-10-31T01:00:00.006+01:00

Se m'està acabant la paciència. Note la mancança d'aquesta a la meua parla, al meu to de veu.
No sé omplir el buit de les nits de festa perquè, pot ser, fa molt de temps que no isc amb tots els xips canviats, ni amb la baralla de cartes sencera: em falten els asos a les dues mànigues.
Em relaxa canviar de pla tots els dies, trobar noves coses a fer a aquesta ciutat tan vella i tan mastegada per mi, però se m'ha oblidat lligar, encara que dubte molt que ho haja après alguna vegada a la meua vida. He sigut un desastre humà a l'hora de entablir una conversa sobre qualsevol tipus de temàtica amb una persona per la qual he sentit una forta atracció física. Ni tan sóls, la política m'ha salvat en determinats casos. Bah, tampoc ho necessite. Si això ja no funciona, només és més palla que llançar al sac o gent amb la que fantasejar a les nits del període premenstrual.

Últimament m'envolten milers de parelles que han eclossionat a final de l'estiu, productes, segurament, de severes nits de borratxeres, del sexe pel sexe i les hormones revolucionades. Després ja, que vinga el que vinga, com es sol dir.
Em fique malenconiosa quan veig un bes pel carrer o dos cossos que es fonen en una sola massa més pessada que l'aire que respiren al bar de mala mort al qual estan prenent el café de les cinc de la vesprada.
Igual, els dos mesos que he tingut el costat dret del llit buit, estan passant-me factura. O igual, són els sis restants que m'han fet descobrir i adonar-me d'aquests petits detalls. Ben cert és, que no aconseguisc traure una explicació prou coherent o autoconvincent. No ho sé.

Pel moment, deixem que entre Novembre amb peus de plom.

A Fernando.

2009-10-27T18:22:00.005+01:00

Ja fa algun temps que tenia aquest comentari al bloc. Concretament, a una entrada que vaig fer sobre la nova llei de Katxi López de anomenar l'euskera llengua no vehicular d'Euskal Herria.
Avui, he estat repassant les entrades i, en aquesta, m'he topat amb que un fotògraf de Saragossa (que, per cert, quines fotos més guapes!) havia llegit l'article en qüestió i, gratament, ho havia entés a la perfecció... Tant, que m'ha contestat això:

Així que:

Hola, Fernando.

He vist que ets de Saragossa (o Zaragoza) i que, segons he pogut deduir, no tens massa problemes per entendre la meua llengua. Hehe!
En primer lloc, i tant que discrepe! Però no vaig a entrar en el mateix bucle de sempre. És molt fàcil opinar de tot això que es diu des de la posició de l'espectador. Quan ho vius a les teues carns i ets la protagonista de la pel·lícula, ja canvia la cosa. A pitjor, clar.
Crec que els de fora us penseu que viure aquesta realtat és ben fàcil i no, no és així.
És horrible sentir com t'espeten "a mí me hablas en español, panca" en la teua cara només per dirigir-te en la teua llengua. I no, no va ser un nazi amb la seua estètica nazi i la seua hesvàstica tatuada qui m'ho digué, sinó un dependent del Pull&Bear, que és més lamentable encara.

Sincerament, me cague en la "democràcia" i en la "llibertat" eixes que tu defenses a capa i espassa. No puc acceptar que, en una democràcia, continuen havent lleis del règim de Franco i de l'època medieval. No puc viure lliurement en un lloc on se'm priva de la meua llengua i on estudiar-la és un motiu més per deixar d'optar a places de professora a l'escola on tu has anat de petita, només per dur el nom de filòloga catalana escrit al diploma i que t'exigisquen el de filòloga valenciana perquè clar, valencià i català, segons aquesta democràcia, no és el mateix.
No sé, diues que és un privilegio estudiar tres llengües ací, a Euskal Herria o a Galiza però ja et dic jo que no. Ho seria si no hagués diglòssia, si el bilingüisme del qual esteu tan orgullossos i orgullosses fóra real. Però, lamentablement, no és així.

I sí, pense que és feixista tot i tota aquell i aquella que m'impedeix expresar-me com vull i en la llengua que vull: Patxi Lòpez, estimat lector inesperat, és un dels que està privant a milers de bascs i basques de parlar la seua llengua i d'expresar-se com volen. No sé si estaràs assabentat del tot del conflicte basc o si només ets un dels milers d'espanyols que pensa que només E.T.A és mala, mala i mala i que totes i tots els bascs i basques que no dirigeixen o recolzen un partit polític espanyol són terroristes pel simple fet de nèixer a Euskal Herria i abstindre's a votar el dia de les eleccions gràcies a que, demòcrates com l'anomenat per vosté Ernest Lluch al seu moment o López ara, entre molts d'altres, han reduït el nombre de partits polítics que, vertaderament, representen a la gran majoria del poble basc, català i gallec i han legalitzat i permés partits d'índole feixista com España 2000 o Democracia Nacional. Guau!
Amb aquesta democràcia, no necessite dictadures, gràcies.

I, perdone si sóc sarcàstica o, fins i tot, arribe a ser antipàtica. Però aquest, senyor, és un tema que tinc al meu ordre del dia només alçar-me perquè, desgraciadament, convisc a una casa on he de lluitar per sobreviure ideològicament i visc a una societat on parlar català és de pueblerinos o catalanistas.

A allò que tu anomenes llibertat, jo li dic mentida.

Segon assalt.

2009-10-19T08:16:00.004+02:00

M'agrada aquesta nova forma de veure les coses.

Ja ha començat el segon assalt.

Prepara't.

Paper i cartró.

2009-10-11T19:25:00.006+02:00

És l'hora de gitar-se, de dir adéu una vegada més al dia que, adés d'ara, s'acaba.
Em tombe al llit, estesa de cap a peus, notant com el cansanci acumulat dels darrers dies va caiguent, a poc a poc, al fons del matalàs, deixant-me una sensació de lleugeresa més que agradable.
Acoste la mà a la motxilla de classe i òbric la butxaca petita amb compte. He d'anar amb molta cura per a no despertar a ningú. Rebusque entre el tabac de liar, el bono-metro, la mistera i el paquet de mocadors i les claus, i trobe, per fi, el meu reproductor de música.
Ho encenc i vaig passant cançons: T'esperem, companya; Mirall trencat, Allí dónde solíamos gritar, La cuadratura del círculo, Fascinado, Estrella de la muerte...

I per fi, arribe a ella. A elles. A ells.

Ja fa uns quants anys que els conec. Tot va començar pel meu excompany, el qual, primerament i abans d'eixir amb mi, estava més que enamorat d'una tal Irati, de procedència bilbotarra.
Me'ls presentà diguent-me: Maria, aquestos són Kerobia. Pot ser, no siguen el que tu esperes ara mateix de la música però, per a ser bascos, són prou bons.
I sí, ho són. Ells han ficat moltes vegades nom i cognoms a les llàgrimes que vesse, a les alegries i a les penes que sent, als amors i desamors que deambulen del·liberadament al llarg de la meua vida. M'han calmat dintre de la més salvatge turmenta i accelerat quan ja pensava en anar a pas de tortuga.

Han despertat en mi la passió per una llengua que és totalment independent al moviment independentista basc. M'evadeix dels clitxès polítics i d'altres coses que, pot ser, no vulga tenir a la ment més temps del que toca.

Música: Kerobia - () [Papera eta kartoia]
Foto: Guillermo Urkijo [Flickr] [Web]

9 d'Octubre.

2009-10-09T11:14:00.004+02:00

Des que era petita, sempre em contaven els professors i les professores del col·legi com un rei, de procedència occitana i màxim representant de la Corona d'Aragó, va entrar per les portes que custodiaven la ciutat de València a l'any 1238.
També recorde com ens feien pintar a milers de Jaume's I impresos a paper de mida Din-A4, entretenint-nos a tota la classe. A eixa setmana d'arts plàstiques que féiem al col·legi, donava igual que manara qui manara sobre la ciutat: totes i tots les xiquetes i xiquets, no teniem por de dir que erem valencians, ni de pintar la quatribarrada, encara que sigués amb una franja blava.
Cada vegada que s'acostava el 9 d'Octubre, em sentia més valenciana que mai, tot i que no arribava als 10 anys.
Recorde, el dia en qüestió, anar de la mà amb el meu iaio pel centre de la ciutat de camí a la pastisseria més propera per a comprar-li a ma iaia la mocaorà, anar a veure com treien la Senyera al Palau de la Generalitat i passejar per la Plaça de la Verge, corrent darrere dels coloms i espantant-los al meu pas.

Mentrestant, els anys han passat i, totes eixes tradicions del 9 d'Octubre, a poc a poc, han anat perdent-se en el temps i quedant només al record. He après a mirar amb altres ulls les festes que ells anomenen nacionals, separant eixa franja blava de les quatre barres, enorgullint-me de la meua procedència, estimant les meues arrels i plorant cada vegada que veig com les trauen de la terra. He après a emocionar-me cada vegada que olore a pòlvora, cada vegada que es toca la Muixeranga, cada vegada que alce el puny al ritme de les dolçaines i els tabalets.
Sí, he après a somiar en valencià, a no tindre vergonya de dir que la nacionalitat meua no és espanyola, a dir que sóc del sud allà on vaig.

Bona Diada a totes i tots aquelles i aquells que no poden gaudir de la nostra companyia ni del seu país en un dia tan assenyalat com avui. A aquelles i aquells que esteu a l'exili: Maria, Josep, Balma i moltes i molts d'altres que no us oblideu d'on sou.

Objectivament.

2009-10-04T00:20:00.005+02:00

Sincerament, el cel s'ha tornat del color que ha de tenir vertaderament.
Jo, en canvi, continue pegant-li voltes al perquè de moltes coses, sobretot a una que em confon cada vegada més: i és que no entenc perquè certes persones reneguen de la seua terra.
Més lletja o més bonica, és el lloc on has nascut, on se t'ha proporcionat una vida, uns ciments bàsics per a dur a terme tots els teus propòsits, on se't dóna la possibilitat d'alçar el vol a qualsevol altra part del món. Entenc moltes coses, però aquesta no.
Em sembla patètic el despreci de certes persones cap a la procedència de moltes altres. Fins i tot, la procedència dels seus familiars, aquelles persones que s'han partit l'esquena per què puguem gaudir d'un present acomodat i que s'han passat nits en vetlla per tal de donar-nos els biberons i que expolsàrem els gasos pertinents.

Cada vegada em torne més irascible en certs aspectes de la meua vida: sempre defenent la tolerància, el diàleg, i després sóc jo la primera que li pegaria una punyada a la boca a molta gent del meu voltant.
M'enerve quan veig que les persones tendim a parlar a les esquenes. M'enerve quan ho fan els altres i, també, quan ho faig jo i ho fan de mi; quan veig que a una amiga se l'ompli la boca de merda en referent a altra persona i després no té el valor suficient d'aplicar-se el conte amb ella mateixa.
Deteste que se'm prenga pel pito del sereno i ser incapaç de pujar un graó més la meua autoestima i el meu orgull per tal de no donar una mala contestació o una llet ben donada.
No suporte adonar-me que, la confiança dipositada per mi en certes persones, s'ha anat, una vegada més, a fer la mà.
És en eixe moment, quan penses que, tot el que has fet i el que has dit, es conclou en una frase ben bonica que algú, al seu moment, va dir-me:

"Bah, Maria. Hi ha massa fem repartit pel món que no va en contenidors verds."

La remor persisteix.

2009-09-29T09:31:00.003+02:00

Quines ganes de viure. Tenir aquesta sensació al cos és una del·lícia que no tothom pot experimentar. Què cony, no l'experimenta.
Quines ganes de reflexionar, de ser lliure a cada instant. Quines ganes de cridar en mig de la muntanya, solitària, sense que cap veu puga respondre't a l'instant.
Quines ganes de córrer, de viatjar pels racons més xicotets i més íntims del món; de compartir-los amb la teua gent, amb ell.
Quines ganes de estendre'm al llit i agafar-li de la mà, besar-li i córrer el "estúpido velo" per a que ningú ens moleste.
Quines ganes de treballar, de cremar tota l'energia que tinc a sobre, de fer d'ella un munt de productivitat i una pila de treball perfeccionat.
Ai, quines ganes de ser, de lluitar... D'evadir els plors i la ment, de centrar-me en les vertaderes prioritats, de deixar a banda els laments continus, que diàriament m'envolten.
Per més que avui ploga, per més que avui s'inunden les places, els carrers; per més que avui estiguem anegades i anegats a cada pas que donem, el somriure que tinc dibuixat i que es reflexa al cristall de la finestra mentres veig l'aigua córrer carrer avall, no me'l lleva de damunt ni la titella política més tortuosa.

Denbora.

2009-09-22T20:36:00.004+02:00

Temps. Això és el que em té en vetlla a les nits.
Pense en l'últim comiat a l'estació i una llàgrima vessa, anant des dels meus ulls, recorrent tota la galta, fins arribar al punt d'inflexió entre el coll i la meua cara.
Recorde aquell "adéu", nit darrere nit, banyant el coixí una i altra vegada i pensant en lo farta que estic del món, en general i en particular.
El temps passa i he intentat ocupar-lo amb mil-i-una activitats, mil-i-una assignatures, amics i amigues que fan que m'oblide d'aquell comiat dolent. Una regustor amarga em torna a la boca des del fons de les meues entranyes. Ella és la que canvia el meu caràcter i la que fica a flor de pell la meua sinceritat. Clara i concisa, com una pedrada a l'ull.
Mentrestant, arribe a la conclusió de que el puto temps passa molt lentament. Més lent del que deuria. Hores, minuts i segons. L'angoixa s'accentua més amb ell i es deixa entreveure als escrits, als somriures i a les ganes de fer i desfer coses, fins que arriba el dia de tornar a donar-li de menjar al bucle sense fi que visc amb tu.

Echo de menos tus atardeceres. Y los míos contigo.

Des del terrat

2009-07-26T02:07:00.004+02:00

Companya, jo em pregunte si és massa tard per a dir-te que sempre t'he estimat.
Supose que sí, que ho és. En tot aquest temps, no m'havia detés a plantejar-m'ho com un dubte existencial, com una solució per a salvar-te de l'infortuni i la incertesa.
Companya i mare de totes nosaltres, de les hereves de la teua casa, dels teus terrenys; d'aquelles que anem a nodrir-nos de tu i d'altres que ja ho han fet.
Amiga, confident a les nits de borratxera, de les meues tornades a casa solitària, has vist tot el que uns ulls no han acoseguit veure mai en la vida, fins i tot, la teua destrucció i la de molts de nosaltres que van caure amb tu.

–En l'època que assassinaren el seu fill considerava perillós que fóra dels Maulets?

–«En plena democràcia costa assumir que els ideals polítics et poden costar la vida. Però entrava dins del possible. Els catalanistes han sigut i continuen sent víctimes ben identificables. A mesura que Guillem augmentava el seu compromís i acció política, més perill hi vèiem, i ens feia patir. Sovint tornava a casa marcat per les topades amb grups de la ultradreta. La violència existent era un fet encara que no eixia a la llum pública. Tot es reduïa a ‘baralles entre grups de joves' o es deia que era cosa de ‘tribus urbanes'.»

Extracte de l'entrevista a Guillem Agulló, pare de Guillem Agulló i Salvador, assassinat l'11 d'abril de 1993 per Pedro Cuevas, militant d'Alianza Nacional i un malalat mental, com tots i totes les que militen en eixe tipus d'organitzacions.

Em prenc la mateixa llibertat de fer aquest escrit, com la que es van prendre ells per callar les nostres paraules a ganivetades.

Special needs

2009-07-15T19:08:00.008+02:00

Recorda'm quan sigues tu el que estiga en la pantalla platejada.
Recorda'm quan sigues tu el que sempre somiares.
Recorda'm quan el nas de cadascú comence a sagnar.
Recorda'm. Necessitats especials.

Amb només dènou i un somni estúpid, vaig creure que tenies el gust.
Amb només dènou i un somni obscé,
amb sis mesos de mal comportament.

Recorda'm quan consolides el repartiment de la teua pel·lícula.
I pensa en mi, apegada a la cadira de quatre rodes.
Recorda'm a través dels flashos de fotografies i els crits.
Recorda'm. Somnis especials.

Amb només dènou i un somni estúpid, vaig creure que tenies el gust.
Amb només dènou i un somni obscé,
amb sis mesos de mal comportament.

Recorda'm.

Steven Smith

2009-07-10T13:21:00.003+02:00

Fumava. Esperava de peu, recolzada en la barana de la boca del metro.
Una calada darrere una altra i ja notava com li tremolaven les cames: semblava que anés a perdre la funcionalitat d'aquestes. Era com si li hagueren desconectat els nervis, un a un.
Mirava nerviosa a totes bandes, a totes les direccions i pensava, mentrestant, en tot el que havia d'haver fet eixe matí i havia preferit deixat al muntó amb l'etiqueta de "pot esperar".
El cigarro anava consumint-se a poc a poc entre els seus dits groguencs i els seus pulmons; el temps passava i ella estava més nerviosa.
Començà a mirar-se damunt i avall, examinant exhaustivament la seua roba en busca i captura d'alguna taca d'oli però només trobà una a la part dels genolls del pantaló gris. Res, podia passar desapercebuda.

Tres i mitja.
Quatre menys quart.
Quatre.

I tu sense dinar, amb el desdejuni de les vuit digerit. Més que digerit.
Odies les esperes. Sobretot aquelles en les que saps que ningú va a aparèixer.

Línia 1

2009-07-03T11:45:00.004+02:00

Tres anys i ací no ha passat res. Sembla que tot ha sigut un miratge més propi d'un país devastat per l'especulació i el mal de cap que patim més de la quarta part de les habitants que vivim a aquesta ciutat, als pobles que l'envolten i a aquest tros de terra, en general.
Són tres anys que han passat de llarg, ocultats pels diversos mitjans de desinformació locals i "nacionals": quaranta-tres mortes i quaranta-set ferides que han sigut soterrades directament pel metge forense Francesc Camps i beneïts amb l'extremaunció de Beneït XVI. Té guasa l'assumpte.
Menys mal, si pot dir-se d'alguna forma, que l'Associació de Víctimes del Metro del 3 de Juliol s'encarrega de mantenir viva la memòria de tota la gent que va pujar al metro fa tres anys, disposada a tornar a casa amb la seua família, a anar a treballar com cada vesprada o a passejar per València, gaudint de la calor i el bon temps que la ciutat ens regala per aquestes dades. Memòria que està sent silenciada pel Govern Valencià i sepultada al Tribunal Superior de Justícia Valencià junt a milers d'expedients de casos de corrupció i batalles perdudes.

Per elles i ells, que han deixat aquest món sense voler-ho i, a més, jugant amb la seua dignitat.

El bucle

2009-06-26T02:34:00.005+02:00

Com una nit més, a aquesta habitació, resten els sorolls dels cotxes que circulen per la carretera que connecta Sant Antoni de Benagèber amb Riba-roja del Túria, els gossos lladrant incesants i els gats que miolen fortment per captar l'atenció de les gates més sexualment actives que deambulen per l'herba del meu jardí.
Resta l'espai del meu llit que no ocupe, els llençols taronges sense rentar de la setmana passada i la meua roba interior penjada a la cadira on tantes vegades he estat aseguda mirant per la finestra o de cara als meus apunts de bioquímica o botànica.
Mire al meu voltant aquesta nit i em resta, fins i tot, l'aire que em nodreix perquè sé que la meua vida amb tu seria diferent.

Moltes vegades, sobretot des que he tornat, pense com seria la meua vida a Bilbo; el meu dia a dia sentint-me extrangera.
Pense en com seria baixar al meu portal, ficar la mà al pany de la porta principal pensant, mentrestant, en què em depararà el meu passeig diari; com seria eixir, que em pegara una bufetada l'aire fresc a les galtes, somriure al veure els centenars de xiquets jugant a Somera mentres vaig a comprar la samarreta eixa que tant m'ha agradat sempre.

"Avui que tinc vint euros, me la compre i no isc a sopar..."

Continue pel carrer del Txakurra, decidida, mirant al front i al mòbil de tant en tant; pensant que arribe tard a Unamuno, que tu ja estaràs esperant a les escales, com cada vesprada que baixes des de Basauri a Bilbo en metro.
Per fi, després d'encandilar-me una hora passejant per Casco, arribe al punt de trobada i et veig des de lluny, amb la samarreta morada amb la que et vaig conèixer. Somric, no puc evitar-ho, i intente que no em veges per a pegar-te un bon sust, fent-te les cosquerelles eixes que tant odies...
Però, merda! Massa tard! Ja m'has vist, t'has alçat del segon graó on estaves asegut i se t'ha dibuixat un somrís d'orella a orella al rostre eixe tan basc que et caracteritza.

"Joder, què guapo està quan somriu..."

Et torne el somriure i, sense que m'ho demanes, et done el bes més sentit de tota la meua trajectòria sentimental i t'abrace fortment sense por a ofegar-te.
M'agafes de la mà, tanque els ulls per deixar-me portar pels carrers de Casco Viejo i, quan els obri de nou, veig la meua habitació.
Continue ací, tombada al llit, escrivint els meus pensaments a aquesta llibreta tan petita... Mentres que tu, segurament, estigues pegant-li voltes al cap, desmuntant el teu llit com cada nit o cara a l'ordinador, retocant i escollint les millors fotos que has fet de Gatibu en aquest últim concert.

I així, maitie, passem les nits fins que arribe el dia de menjar-se vuit napolitanes, de prendre dues cerevesses i fer l'habitació a fons. Aleshores, sabrem que a l'endemà, a les 12.30h, hem d'estar els dos a Unamuno per continuar alimentant eixe bucle que ens ha donat la distància.

València, 25-Juny-2009 23.58h.

Joder, aneu a matar-me...

I que ens mengen les formigues

2009-06-25T18:52:00.003+02:00

23.34h.

Prenc un cigarro del meu paquet, només estrenat d'eixe mateix matí. Fume sola baix les estrelles, enverinant-me a cada calada que absorbeixen els meus pulmons, amb el mateix pijama del cap de setmana, però no amb la mateixa il·lusió de dur-lo ficat.
Mire a totes les bandes, seguisc fumant i només m'adone d'una cosa: de que estic de vacances ací a València però envoltada d'aire únicament. Ningú truca, ningú crida i només el mussol del pi del meu veí em desitja bona nit amb el seu càntic.
Però, de sobte, escolte uns pasos que s'acosten fins on jo estic del·lirant sobre la meua soledat, sense descans i sense aturar-se. És ell, ho sé. Dènou anys escoltant la mateixa forma de caminar i encara no l'ha canviada...

- ¿Qué haces aquí sola?
- Nada, comerme el melón un rato... Y fumar como carretera... ¿Y tú?
- Fumar y cagarme en la mamá.
- Oye... ¿Puedo contarte una cosa?
- ¿El qué?
- Es que me da vergüenza decírtelo porqué vas a pensar que soy subnormal...
- Ya lo pienso... (risas)
- Va, en serio, ¿puedo contártelo? Es que creo que no puedo hablar con nadie últimamente... Y Sandra... Bueno, Sandra al final va a acabar cagándose en la madre que me ha parido, que es la tuya también.
- Bueno... Pues di.
- ¿Te acuerdas que te dije que estaba "tonteando" con un chico de Bilbao?
- Emmm... Sí.
- Pues estoy saliendo con él...
- ¿Qué? ¿En serio?
- Sí.
- ¿Pero qué coño te pasa por la cabeza? Aquí hay mogollón de chicos...
- No sé, Kike. Aquí son todos subnormales y él es diferente... No me trata como el resto de hombres con los que he estado...
- A parte de con Karles... ¿Has estado con más gente?
- Sí, claro...
- A veces tengo la sensación de que no nos contamos nada.
- Es que no nos contamos nada... Tú vas a tu bola, yo voy a la mía.
- Ya... Oye, ¿te puedo contar yo también algo?
- Dispara...
- Estoy a medias con una chica de Barcelona.
- ¿Qué?
- Sí, bueno... Pero con el trabajo y eso no puedo ir nunca y creo que se me está pasando un poco. A lo mejor a ti, si dejas de subir a Bilbao se te pasa también...
- Es que no quiero que se me pase.
- Bueno... Pues entonces, si tú eres feliz con él y merece la pena aunque sea de Bilbao, yo soy feliz.

Somric sense parar i sense voler deixar de somriure. Ell és feliç si jo ho sóc i és com una benedicció escoltar-lo de la seua boca. Quasi estic plorant de l'alegria, quasi puc notar la connexió que tenim els dos en aquest mateix instant... La puc sentir, què cony!
Per un moment, em dóna el mateix estar parlant en castellà, em dóna el mateix que ell siga com és i es moga pels ambients als que es mou, passe de les diferències que ens han distanciat a poc a poc.

- Maria... ¿Te importa si me hago un peta?
- Tsss... Me la bufa la gamba.

En resum

2009-06-23T00:39:00.003+02:00

Solamente ella y yo
cuando no éramos más que dos almas
que se descubrían torpemente
por un deseo del azar.

Yo no sé quién vas a ser,
sólo hay algo que me inquieta por dentro,
que me aprieta fuerte, que se extiende
y acierta en mi curiosidad.

Y salir a la calle buscando el encuentro
queriéndote descifrar.

Quiero saber todo de ti,
estudiarte intensamente, cuéntame qué hacías,
me apetece oír cada minúsculo detalle,
quiero escucharte y desnudarte
desde el comienzo cuando no podía verte.

Aún me queman los cruces de las miradas.
Limitémonos a ver los acontecimientos
que se escapan y huyen
de la norma y de la probabilidad.

Yo no sé quién vas a ser,
sólo hay algo que me inquieta por dentro,
que me aprieta fuerte, que se extiende
y acierta en mi curiosidad.

Y salir a la calle buscando el encuentro,
apuesto a que va a pasar.

Quiero saber todo de ti,
estudiarte intensamente, cuéntame qué hacías,
me apetece oír cada minúsculo detalle,
quiero escucharte y desnudarte
desde el comienzo cuando no podía verte.

Estudiarte intensamente, cuéntame qué hacías,
me apetece oír cada minúsculo detalle,
quiero escucharte y desnudarte
desde el comienzo cuando no podía verte,
cuando no podía verte,
cuando yo no existía,
cuando no podía verte...

I al món...

2009-06-16T10:58:00.003+02:00

... al món que li donen, que no ens fa falta res més que mirar el paisatge de camí al nostre paradís.

Bi eguna, maitie!

Sinopsi sistemàtica

2009-06-14T20:34:00.005+02:00

Després d'una jornada d'estudi anguniós i estresant, he decidit mirar per la finestra i fixar la vista en el pi que ha crescut a la casa d'enfront, mentres recapitolava dia per dia, mes per mes, tot el que he viscut enguany (i quan dic enguany em referisc a aquest curs). Tot el que he guanyat i he perdut: amigues, família, parelles, saviesa, ignorància, alegries i penes.

Ara que s'acaba el curs, quan ja em queden dos exàmens que em lliuraran fins a setembre d'haver d'estudiar una cosa que m'és indiferent; ara i només ara, estic com si m'anés a cercar el Nord que vaig perdre ja fa un temps i no anara a tornar mai més; com si anara a desplegar les ales i em llançara a planejar, guiada i orientada pel vent de Llevant, i no anara a girar la vista perquè no m'ho permet la corrent.

Sent una alegria immensa al pensar que he fet bé en viure la meua vida deixant a un costat del camí el que ha pogut pensar i pensa la resta de la humanitat. He viscut tantes coses, he creat un abanic tan ample d'emocions al llarg d'aquestos sis o set mesos, que ja no m'importa ensopegar-me amb la mateixa pedra tres vegades més.
Estic pletòrica d'haver descobert tanta gent nova, amb tantes inquietuts diferents a les meues o amb les mateixes; d'haver-me enamorat de la manera més inverosímil possible d'un basc, de ser l'ovella negra (definitivament) de la meua família, de sentir-me la dona més feliç amb gent que no parla la mateixa llengua que jo, d'estar cada dia més convençuda dels meus ideals i de les meues creences.

De ser jo mateixa, bàsicament.

Digues sí

2009-06-12T11:21:00.005+02:00

Caia el sol a la Salvatge i el vent procedent del Cantàbric espentava el xiringuito de surf amb la força d'un huracà.
Ella mirava directament a la sorra mentres ell perdia la vista a l'horitzó, observant la monotonia del mar, com els dos blaus es juntaven inconscientment.

- Estàs bé?
- Podria estar millor, la veritat.
- Jo... I què et passa?
- Que et necessite ací, apegat a mi tots els matins, totes les vesprades, totes les nits... Necessite alçar-me i veure que ets real, que no ets un subproducte del meu subconscient.
- I perquè no em mires ara? Em tens al teu costat, apegat... Mira, puc tocar-te.

Tocà amb la seua mà esquerra el seu genoll dret.

- Ets de veritat.
- Clar. I aquest moment també.
- Immortalitza'l, captura'l... Per favor.
- Com?
- Que li pegues una patada al rellotge per detenir el temps ara.

Ell es despassà la correja del rellotge, s'alçà i, amb la mateixa força del vent, el llançà a la mar, deixant un rastre en la blanca ona que s'acostava a on estaven. Tornà decidit on estava ella, mirant-li amb cara de sorpresa.

- Era l'últim que pensava que...
- Calla... Que no sé encara què òsties he fet. Era un regal de ma mare. Estic boig...

Y al respirar...

2009-06-10T18:41:00.005+02:00

A veces pasa...

A veces pasa que, cuando menos te lo esperas, aparece ese medio pulmón que te falta para respirar que, por culpa del tabaco, has ido destrozando poco a poco.
No sé si me gusta esta sensación de oírte en todas partes, de ver un asiento vacío enfrente mío en el metro e imaginarte sonriéndome y diciéndome que estoy como una cabra, mientras escucho una canción cualquiera y río al compás de cuatro malditas notas que han perdido todo el sentido para mí.
Desde que te conozco, me he olvidado del resto del mundo, me da igual lo que opinen o piensen de mí porqué he pasado a otra fase en la que sólo me preocupo de ti, de mí y de las pocas cosas que me llenan día a día.
Me gusta irme a dormir todas las noches cuando, antes, me negaba a cerrar los ojos y a dejarme llevar por el sueño; me gusta abrazar a la almohada y pensar que eres real, aunque no vivas al nivel del mar como yo y seas de otro país no tan lejano.
Jamás hubiera pensado escribir una cosa así, en un idioma que no es el mío, siéndolo en realidad; con lágrimas en los ojos y obviando las tropecientas ventanas del messenger, incluyendo la tuya propia.

Ahora es cuando he abierto los ojos y he dicho: "Merda, Maria, t'has enamorat"

Extret de: www.fotolog.com/animalia_bizi

El mur

2009-06-08T11:27:00.004+02:00

No sé si és que sóc un poc il·lusa o què, però confiava en que havia un raig d'esperança per aquestes eleccions europees, un vot de confiança cap a nosaltres.
Passa que, quan creus que tot va a canviar i estàs convençuda al cent per cent d'això, la caiguda és més estrepitosa i més dolorosa, encara que, pot ser, esperaves un resultat menys dolent del que ha eixit a la llum. I ja no parle només de l'Estat Espanyol al qual, degraciadament, pertanyem; sinó de la resta de països que formen part d'aquest crim a la classe treballadora anomenat Europa.
Encara no entenc com han pogut eixir "victoriosos" els partits d'ultra dreta, com han pogut oblidar tan prompte l'holocauste que, precisament, un partit d'eixa calanya va regalar a Europa.
Em sembla hipòcrita que Obama, cara amable de l'Imperi que ha devastat milers d'estats independents com el de Palestina, acudisca a Normandia tal dia com ahir a fer el paripé, agafat de la maneta d'un altre feixista com Nicolàs Sarkozy, sense conèixer vertaderament la història i sense vergonya alguna que el protegisca del judici públic.
Estic indignada per diversos motius que m'han fet reafirmar-me i plantejar-me seriosament si això que estem vivint és cert o només estic enfonsada dins d'una pesadilla i d'un mar de contradiccions contínues. No sé si això és una càmera oculta o un show de Truman que està durant massa. Què alguna destruisca el comandament a distància!
Però bé, després de parlar amb un amic militant d'una altra organització internacional i després de dir-me que, després del d'ahir, es deixa la mateixa militància, li he contestat que la lluita no es para ací. Que nosaltres no hem estat tres-cents dos anys resistint, aguantant pals i vexacions per part d'una classe capitalista dominant (reis, senyors i dictadors), com per a ara rendir-nos davant dels fills dels mateixos feixistes que, anys enrere, van assassinar els nostres avis i àvies, besavis i besàvies.

Almenys, sé que, aquesta vegada, el meu vot ha servit d'alguna cosa: demostrar que no estem mortes ni morts i que som més que eixa gentola de les pintades i els cartells que inunden els carrers i carrerons de resistència política i social.

So tonight we open up our hearts,
staring straight into the sky.
We are blinded by ambition
to be part of their lie.
Seperation from these places,
seperation from these times.
Can we transcend this repitition?
Transcend this life.

Berri Txarrak - Denak ez du balio.

Manipulació, manipulazioa

2009-06-05T11:05:00.004+02:00

Increïble, però cert.

No han passat ni dos mesos de la "toma de posesión" de Patxi Lòpez i ja tenim la primera conseqüència del govern controlador i feixista de l'Estat Espanyol a Euskal Herria.
Cada dia, hi ha que tindre més clar que l'espassa de Damocles està més a prop del nostre bescoll. Però resistirem, com fins ara.

Us deixe amb la notícia estrella d'aquesta jornada intensa d'estudi i amb un article que ha escrit un dels lector del periòdic Público:

"Suspendidos los decretos que establecían el euskera como lengua vehicular."

Medios de manipulación, la verdad a medias. No se puede exigir que alguien sepa las dos lenguas oficiales de Euskadi, pero se acepta y se promueve el "derecho" a saber sólo una (el español, por supuesto). Expertos de toda Europa defienden el modelo de inmersión como garantía de que sobreviva la lengua minorizada (asegurando también el aprendizaje de la lengua "mayoritaria"). Por lo que aquí el problema no es si un modelo es mejor que otro, si alguien tiene un derecho más o menos (como si eligieran l@s niñ@s...). Aquí hay que decidir de una vez: se quiere que exista el euskera, o se lo quiere ver muerto. Para lo primero, el modelo de inmersión lingüística con el euskera como lengua vehicular es la única opción (tanto en zonas mayoritariamente castellanoparlantes como (y no me digan *****rías) en zonas mayoritariamente vascoparlantes.

Gezurbideak, egia erdizka. Ezin liteke eska inork Euskadiko bi hizkuntza ofizialak jakin ditzan, baina onartzen da, eta sustatzen, bietariko bakarra jakitea (espainiera, jakina). Europa osoko adituek diote murgiltze-eredua dela berme bakarra hizkuntza gutxituak biziraun dezan (era berean ziurtatuz hizkuntza "nagusia" ikastea). Hortaz, hemen auzia ez da eredu bat edo beste ote hobe, edo nork duen eskubideren bat gehiago edo gutxiago (haurrek aukeratzen balute bezala...). Hemen erabaki egin behar da behingoz: euskara izan dadin ala izan ez dadin nahi dugu? Lehenengorako, euskara transmisio-hitzkuntza duen murgiltze-eredua da aukera bakarra (bai eremu erdaldunetan, bai eta (ez arren *****keriarik esan) eremu euskaldunenetan ere.

L'art pour l'art?

2009-06-04T11:05:00.004+02:00

M'agrada el só que té el silenci del matí.

De tant en tant és interromput pels cants que em brinden els verderols, les urraques i els gossos dels veïns, que no paren de bordar per defendre el seu territori i el seu espai, delimitat per una tanca d'al·lumini, ferro i fusta.
M'agrada obrir la finestra per que entre la frescor matinera de les 8 a.m. i olorar l'aroma de la gespa tallada i de les margarides gegants i multicolors que mon pare ha estimat durant tot l'any.

Mire el reflex de la casa d'enfront al cristall de la finestra i veig com la meua veïna estén la roba d'una forma peculiar, mentres sona la mateixa cançó de Kerobia una vegada darrere de l'altra i jo cante amb Xabi d'una forma esquinçadora, sentint que els pèls se'm posen de punta al elevar la meua veu, donant l'esquena al que tinc al meu voltant.
M'encanta viure les emocions que una cançó pot produir en tu mateixa. Sobretot quan notes que cada só, cada lletra, cada paraula, cada frase i cada oració, s'acoblen perfectament entre elles, donant un fruit perfecte i madur. Complet. Li trobes sentit a tot el que sents i desenvolupes la capacitat i l'habilitat de la creació, d'imaginar i fer realitat eixa imaginació, eixe pensament.
Moltes vegades, em pregunte si ells, vosaltres: els que escriviu, els que composeu, els que teniu eixe do perfecte de transmetre, de fer-me plorar d'alegria o de tristesa; sou conscients d'açò. Mai podré agrair-vos tot el que heu fet per mi i per la gent que tinc al meu voltant que de veres m'importa. Hi ha vegades que no fan falta paraules.

Zure bila nabil hutsunean.
Eskuak itxi eta eztanda egin nahiko nuke
oreka galduz, zure besoetan amilduz.
Eskuak itxi eta eztanda egin nahiko nuke,
urteak pasa dira.

Vaig cercant-te al buit.
M'agradaria estrènyer els punys i explotar
perdent l'equilibri, enfonsant-me als teus braços.
M'agradaria estrènyer els punys i explotar,
han passat els anys.

Kerobia - Hutsunean
(traducció al català i lletra original en euskera)

"LA" notícia.

2009-06-03T09:08:00.007+02:00

M'ha costat tres anys de plors, de febrers, junys i setembres patint per assignatures que em lleven la son d'una forma increïble quan, es suposa que has de gaudir amb el que fas i transmetre-ho als que t'envolten. Jo no l'he fet de cap de les maneres possibles... Fins ahir.
No sé a quina de les dues persones que m'han alentat a donar un dels pasos més grans de ma vida agrair-s'ho primer, perquè les dues són dos dels pilars bàsics en ella i les dues ho han fet d'una manera diferent que, al final, ha semblat ser la mateixa forma. Ambdúes presències femenines i racionals.

Em deixe biologia per a submergir-me al mar de la filologia.
De la meua. De la nostra.

PD: L'any que ve seré blasquista! XD

Amb iniciativa i decissió

2009-06-01T09:45:00.004+02:00

Porte, des d'abans dels divuit, somiant amb ficar un paperet dintre d'una caixa de plàstic transparent. Ficar el meu vot, donar el meu suport a una candidatura real, amb uns pocs dits de front (amb dos em conforme).
Mai ho he fet perquè és horrible i denigrant arribar al col·legi electoral on l'ajuntament del teu poble ha decidit que has d'anar a votar, i no trobar cap candidatura política que s'asemble un poc a la idea que tens clavada a foc al cap des dels quinze anys i que, cada any, vas perfeccionant i modelant, ajustant-la a les teues possibilitats i al teu dia a dia.
Cerques a la taula on es troben les llistes electorals i els vots un raig d'esperança, una CUP al teu poble amb uns candidats formats (i formals), compromesos. Però, acte seguit, t'adones que només trobes fem: muntanyes de merda amagades darrere d'un nom, partits fantasma o candidatures que es prenen la política com un joc i una broma de mal gust. I sospires. Sospires perquè és l'únic que pots fer i penses en la paraula que no t'haguera agradat dir mai: abstenció.

Però, de sobte, sense voler-ho, arriba la calor i, amb ella, la calidesa d'una nova proposta que engloba i defensa, en part, tot el que nosaltres volem i pel que lluitem tots els dies; incrementant els graus al carrer i omplint amb el seu alé a les "minories" que sempre parlen però són callades, alhora.

Jo també vaig a votar el dia 7 a Iniciativa Internacionalista.
Eu também vou a votar no dia 7 a Iniciativa Internacionalista.
Ni ere bozkatu 7a eguna Iniciativa Internacionalistaren.

Zorionak

2009-05-29T12:22:00.002+02:00

O el que és el mateix: Felicitats al teu idioma.

Felicitats, per estar feliç sense tenir que donar-li explicacions a ningú.
Felicitats. per viure dia a dia amb un somriure a la cara.
Felicitats, per dedicar-me'ls.
Felicitats. per ser com ets.
Felicitats, per transformar-me en una persona amb trellat.
Felicitats, per saber escoltar les mil-i-una històries dolentes que et conte.
Felicitats, per saber alimentar el meu alé.
Felicitats, encara que no siga el teu aniversari... M'abellia dedicar-te la meua felicitat avui.

Les petites coses

2009-05-26T09:12:00.003+02:00

Venia al metro escrivint mentalment, envoltada del meu perfum i amb la música del reproductor sonant però sense fer-li molt de cas (només és per a fer més gran la meua bombolla).
Avui he sentit, per primera vegada a la meua vida que, viure a València és una de les coses més boniques que hi ha. Sobretot quan no tens eixa mena de problemes que fan que això agreuge la teua situació de inapetència més absoluta.
He vist la mar preciosa, clara; les caderneres volant entre milers i milers de gavines colonitzadores sense por. M'he adonat de que la mida corporal no importa quan tens el cor de la grandària d'un oceà. És simple, però la gent no es para a plantejar-s'ho.
M'encantaria, ara que estic feliç, escriure sobre els racons meravellosos de la meua ciutat que són amagats contínuament per un teló de formigó armat, viure el dia a dia prenent el sol tirada totalment a la gespa de qualsevol parc o sentir el tacte suau de la sorra de la Melvinrose. Ficar els dits dins de l'enciam que s'ha acabat de tallar i aclarir, i anotar en un paperet els bitxos que van apareixent amb les mans mullades i arrugades de l'aigua de l'aixeta, que no para de caure.
Em referisc a les petites coses que fan que tot el que vivim ací, encara que València no siga perfecta, ens fan una miqueta més feliços.

Eres un rincón pequeño entre la nieve.
Estás dormido en la tranquilidad.
Partió del monte blanco hacia las calles blancas.
Entre las calles, el viento del norte.
Está todo en silencio: en silencio la plaza,
en silencio, a lo lejos, el campanario.
Hace frío fuera, te pones al lado del fuego,
entre las canciones antiguas pasa la vida.
Eres un viento frío.
Agua fría, fría eres tú.
En agua fría, agua templada.
En agua fría, agua templada.
Las tardes rojas en las chimeneas,
las tardes rojas en Navarra baja.
Los fuegos de bajo encendidos,
hay nieve en las ventanas pidiendo madera.
Este es tu invierno, eres un viento frío.
Agua fría, fría eres tú.
En agua fría, agua templada
y en el sitio en el que estás.
En agua fría, agua templada;
la primavera nos vendrá.
Debajo del sol, miles de colores.
Debajo del sol, dos mil colores.
Las montañas verdes, las calles blancas,
rojos los corazones en agua templada.
Eres un rincón pequeño;
de verdad te quiero, aire frío.

Urepel - Gatibu
(Traducció al castellà)

...

2009-05-24T18:52:00.003+02:00

"A mi me gustas tú y tus consecuencias"

A mi també tu i les teues.

València bicolor

2009-05-16T16:55:00.005+02:00

Em dóna fàstic tot.
Pot sonar un poc emo, un poc punki, un poc com vulgues, però havia de dir-t'ho.
Consumint l'últim cigarro del paquet i mirant al meu voltant, entre gratacels i plantes baixes en venda impulsades per la crisi, et dic que et necesite perquè ets l'únic vincle que tinc amb la meua idea de món.
Odie les incomprensions, les tèrboles converses que acaben destrossant les ments i les mentides amagades darrere d'un somriure. Trobe a faltar la dignitat en aquesta ciutat, en aquest país.
Pot ser no penses el mateix, però si et pares un moment a escoltar-me, a llegir-me, te n'adonaràs de que tot el que et conte no és tan descabellat.
Quan camine pel centre de València, mirant cap a dalt i trobant-me amb milers de banderes espanyoles penjades de les balconades que em miren amb menyspreu, sent com si una polseguera em nuvola la vista, deixant-me petrificada davant de qualsevol reacció. Em sent vulnerable perquè pense que aquesta no és la ciutat de la qual em vaig enamorar el primer dia. Se'm trenca el cor de veure els meus barris especulats, arrassats pel ciment, devorats per la rajola. Visc al fil de l'impossible, observant amb ràbia i angoixa, a la mateixa vegada, com s'omplin les butxaques i com ixen amb total impunitat dels casos judicials. Asfalt sobre asfalt i documents que es perden entre bitllets i maletins.
Veig com el blau del mar i el del cel d'una asolejada vesprada d'estiu, ha sigut utilitzat per justificar el blau dels uniformes, el de la bandera de tots aquells espanyolistes que diuen ser valencians.
Avui diré que em fa mal el cor. Que no puc anar a treballar, ni a estudiar, ni a votar, ni a somiar pel carrer. Diré que me l'han arrapat i l'han pintat de "rojo y gualdo", sense escrúpols ni mare que l'ampare.

Silenci

2009-05-12T03:16:00.003+02:00

A vegades, el silenci és el millor confident. Aquell que millor et comprén i el que fa que la teua passada per aquesta vida siga més lleugera, sense deixar massa petjades enfonsades en la tendra sorra, banyada pel Mediterrani.
El podria comparar amb el só de la mar, amb la imatge d'un bell paratge de verda herba, recent mullada per la pluja. Podria comparar-ho amb la sensació de felicitat interna (i eterna), de pau, de sentir que les preocupacions acaben afonant-se en tu mateixa, discriminant-les sense cap pietat.
Estic enamorada del silenci, de la forma que té d'acaronar-me per les nits. Ell ompli el buit del meu llit, proporcionant-me les carícies i la tendresa que em manquen dia a dia.

Ell em respecta, calla quan ha de callar. És poesia per a les meues oïdes i no vull deixar-la de recitar.

Sentiments físics

2009-04-28T22:00:00.004+02:00

Amb Vetusta Morla de fons i aquesta olor a mi, a la meua humanitat, ha passat un dia més. Un dia menys per estar a València, la blava València que dissabte va vestir-se de roig. Aquesta ciutat que gaudeix de cada carreró, de cada estúpid somriure però que, alhora, els rebutja, cobrint-ho tot dels colors pintorescs dels bitllets de l'Europa del capital de la qual, lamentablement, formem part.

El meu estòmac es resent: els dies d'estrés, d'anar cap amunt i cap avall, de plorar de ràbia i d'impotència, l'han passat factura. Puc notar com de perjudicada estic físicament i, en part, mentalment. Ja s'han esvaït els bons records de la Trobada d'Estudiants, en la seua major part, donant pas, irremeiablement, als sentiments més agres que afloreixen de cara a uns exàmens que encara estan per aprobar. I estic farta d'escoltar "Tranquila, relaxa't". És impossible.
Quan despús-demà fique els meus peus a Bilbo, aleshores i només aleshores, començaré a sentir-me bé, a descriure amb subtilesa cada detall que toque la meua pell, deixant marxar el blau i acollint eixe verd que, a vegades, fa mal a la vista i tot de lo bonic que és.

Petita introducció al caos més perfecte

2009-04-15T12:24:00.006+02:00

Resten les hores per pujar a eixe autobús que vaig perdre ja fa temps.

I pujaré amb vosaltres dues, deixant enrere l'infinita malencolia que ens envolta ara mateix per a crear una nova.

Parabéns

2009-04-08T19:29:00.002+02:00

Ja fa dies que volies deixar aquest lloc tan plé de brutícia i, per fi, ho has aconseguit. Enhorabona, felicitats. Estic orgullosa de tu, de la teua capacitat d'aprofitar el temps d'esplai, de viure quan toca i no quan vols, accelerant les situacions.
Mil abraçades per tu i les persones que t'acompanyen. Esperen que et cuiden com mereixes.
Marxa lliure. Sin ataduras, mujer.

Lost in translation

2009-04-07T15:38:00.004+02:00

Em sentia poc més que Scarlett Johanson al veure't marxar per aquell carreró de Bermio. Un poc més lletja, això segur, però era la mateixa història amb diferents personatges.
Des que vaig arribar allà, no havia tingut temps encara de parar-me a pensar en les històries (a vegades meravelloses, altres, no tant) que em contaves tots els dies després d'un parell de petons. Llargues xerrades al llit, com ja feia temps que no les tenia. Diversions per la platja i la muntanya, observant les ardi latxak als caserios i gaudint de les ones del Cantàbric.
La pluja d'aquell 22 de març pareixia no tenir fi però tot acabà amb la neu. Eixa mateixa neu que caia sobre els cotxes a Gazteiz mentres tornava a València, que em possava tan malencòlica i, a l'hora, em feia tan feliç.
Et recorde encara com l'escena en que Bill Murray desapareix pels carrers de la ciutat de Tokio. Vas anar-te'n així. Vas muntar al teu cotxe i, amb un últim bes entre malkoak, vas dir-me el poc que t'agradaven els acomiadaments, mentres jo pensava que era la primera i última vegada que anava a veure't.

Ahir vaig recordar-me de tot això mentres menjava a hores intempestives un trosset de pa amb xocolata Elgorriaga, procedent de la terra sense nom, com tu.

Històries d'un Abril al món

2009-04-02T12:40:00.004+02:00

Abril. Nou més, el quart de l'any.
Diuen que a Abril, aigües mil però espere que no siga així, encara que haja començat mullant-nos.
Mes de reivindicacions, d'alegries, d'al·lèrgies, de vida. Segons els romans, Abril ve d'aperilis, paraula que utilitzaven per dir que la Primavera obria les seues portes, que aflorien les plantes i els sentiments de les persones.
Abril va ser concebuda per a la lluita i, no sé perquè, també per a la mort i a la mateixa vegada per a l'amor i les passions desenfrenades. És una pura contradicció lamentar la mort d'un mestre de la literatura com Shakespeare i la cel·lebació d'un matrimoni tan poderós i a la vegada tortuós (i torturador) com el de Eva Braun i Hitler (encara que, al mateix mes d'uns anys després, moriren, deixant enrere una Alemanya derruïda i devastada pel nazisme).

A nivell personal, lamente molt una altra cosa que també va ocórrer a l'Abril de 1707. Crec que és el que més lamente de tots els succesos que han esdevingut al llarg dels anys, des que el món va ser concebut món. El 25 d'Abril de 1707, les i els valencianes i valencians perguèrem la dignitat i la identitat del nostre poble. Perguèrem més que una batalla: perguèrem part de la nostra vida, de la nostra herència.
Moltes, som filles de pares i mares castellanes, progenitores indirectes dels que lluitaren a Almansa, cremant i devastant a moltes famílies que lluitaven per defendre el que era seu. Moltes de nosaltres no duem cognoms catalans però, gràcies al raciocini i a l'interés, hem aprés a parlar la llengua que moltes i molts han intentat amagar i tallar, a interessar-nos per la cultura del nostre País, per la dels nostres Països.
Sí, jo em considere d'eixe tipus de gent, d'eixes valencianes que algunes i alguns denominen xarnegues. Sí, jo sóc d'eixes i visc al meu dret de ser d'eixes, de tenir uns pares que no valoren el que jo valore, de viure plorant molts dies per la impotència que ocasiona que t'insulten a taula per pensar com penses. Però, ja sabeu (i em quede amb aquesta frase popular): «Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança».

Loreak mendian

2009-03-31T20:55:00.008+02:00

Després de caure en la més pura felicitat, de viure sense preocupacions i sense la més mínima responsabilitat, tocava pegar-li la volta a la casa i reconvertir tot això que havia viscut, en un bucle sense sortida aparent.
Em toca ficar-me el nas de paiasso i disfressar-me altra vegada per a que el món no em note vulnerable a les adversitats.
M'he semi-deixat allò que estimava, a gent amb la qual estava agust, amb la que he passat moments inoblidables. He deixat de militar en una part de la meua vida.
Només puc pensar que, avui per avui, sóc una covard, que no he sabut enfrontar-me a situacions límit: he ficat la cua entre les potes traseres i he tirat a córrer.

Per sort, tinc a una persona que continua al meu costat i m'honora amb la seua presència o, simplement, em dedica unes paraules amables per aquesta via d'informació i desinformació on jo sempre m'equivoque a l'escriure perquè el meu cap va més accelerat que les meues articulacions.
Sí, eixa persona que m'ha tret somriures, fins i tot, estant a Madrid de viatge.
Gràcies. Gràcies per estar ahí i allà, per compartir els dies de pluja i els de sol, per viure intensament i pensar en mi quan veus dues lletres diferents a les de l'alfabet occidental o quan vas al nostre petit tros de terra que encara no hem tingut temps de compartir.
Gràcies per fer que m'imagine una propera vida amb tu, per fer que m'emocione pensant en ella i per escoltar-te al meu cap quan no estàs.
De nou, t'agraisc haver-te conegut, haver-te arribat a conèixer d'eixa forma tan peculiar, de connectar. De trobar en mig del dessert una flor tan viva com tu.

Eu queria cantar-te um fado

2009-03-26T03:16:00.005+01:00

Encens un cigarro amb tot el teu art. T'ho fumes a poc a poc i penses que, qualsevol dia d'aquestos, deixaràs eixe vici tan coent.
És dificil claudicar davant la vida, davant les coses minúscules i les no tan petites. És difícil viure en un estat d'excepció dins de tu mateixa.
El café fumejant ha fet que les teues ulleres s'hagen entelat, al igual que les finestres del bar on continues aseguda. Mentrestant, penses que tot el que has fet durant el dia sobra en aquest moment de tranquilitat que estàs vivint. Sí, darrere d'aquest café han quedat les amigues, les enemigues, els familiars propers al teu estat d'excepció, la sensació d'angúnia i malestar, els amants (i les amants), el sexe sense cap compromís signat davant notari i les teues ganes de protegir i reclamar el que és teu, el que és nostre.
A la cua dels nous pensaments futurs, es troba una tèrbola cançó: un fado; una veu trencada pel patiment, pel plor d'una mare que ho ha perdut tot, una núvia, una àvia desconsolada que ha vist com la seua vida, en un altre temps passat, va ser millor.
Una veu com la teua feia dos minuts, abans que el cambrer et pugés eixos dos-cents cinquanta centilitres de pura cafeïna amb l'aroma de la Colòmbia més profunda.

I és que ni avui, ni cap dia d'aquesta setmana, tinc forces per relatar fets i veritats com la del Tomàs o la brutal repressió dels Mossos d'Esquadra a la UB. Avui m'apeteix imaginar i somiar, inventar-me històries ocorregudes en un temps passat, al meu present o en un demà no molt llunyà.

De longe, de lluny

2009-03-24T11:15:00.005+01:00

Avui no sabia de què parlar però, se m'ha fet un nuu a la gola quan he pensat en tu i milers de borboletas han aflorit al meu estòmac per art de màgia.
Com t'estime. Encara no m'havia adonat. Supose que ets la tercera dona a la que estime i això em preocupa: estic estimant-te, a poc a poc, més que a la segona.
Ja feia temps que no recorria un cos tan perfecte amb els meus ulls, ja feia temps que l'olor a herba mullada havia desparegut del meu ésser i el color verd contrastat amb el gris del cel s'havia esfumat de la paleta de la pintora.
T'estic aprenent, estic empapant-me de les teues paraules, dels teus fràgils paratges, de la teua vida. Cada vegada, em sent més a prop de tu; sent que aquesta màgica connexió que tenim tu i jo no vull que s'acabe.
Et done permís per "encandilar-me", Galiza.
Tens via lliure per raptar-me i traure'm d'ací. Vull lluitar per tu, traure a la llum l'esència dels teus ulls, banyar-me als teus mars, convertir-me i barrejar-me en l'olor a salitre, a marisc. Observar tots els matins, des de la meua finestra, com ixen els pescadors a l'alta mar amb la incertesa de si tornaran o no.

Galiza ceive.

Oihu(katu)

2009-03-21T19:22:00.003+01:00

Estic enamorada de tu, no m'importa dir-lo.

T'espere el 9 de Maig en primera fila, acariciant la teua guitarra amb els meus ulls i cantant a plé plumó acords i lletres en eixe idioma prohibit per a mi. Cridant.

Equinocci, al·lèrgia, vida

2009-03-20T21:21:00.004+01:00

Ja resten poques hores per no veure't fins el proper any i no sé com agrair-te tot el que he viscut amb tu. M'he pogut sentir indefensa i vulnerable quan la pluja de Novembre em banyava per complet o quan el fred gelat de Desembre i Gener em calava els ossos.
He pogut sentir-me forta davant de totes aquelles i tots aquells que han volgut veure'm feble, m'he sentit viva agarrant el bou per les banyes. L'adrenalina m'ha recorregut tot el cos en moments puntuals.
M'he submergit als sentiments, vivint amb cada persona una cosa diferent. He amat i odiat, m'he entristit i he tornat a somriure, he conegut la passió d'altres països, la fogositat i la calor de milers de pells que m'han ajudat a combatre el gelat fred de la meua. He aprés a alçar-me i a caure quan ha sigut necessari, a redactar el meu testament punt per punt, a enriquir la meua herència.

Gràcies, Hivern, per omplir el buit que la tardor deixà en mi. Gràcies de tot cor per ser sempre fred i calculador, per donar raciocini a la meua passió, per ser especial.

Escolta'm

2009-03-18T20:23:00.006+01:00

Són díes de no dormir, de viure nocturnament, de tornar a primera hora del matí a casa.
Només puc sentir la satisfacció en mi quan et veig mirar a través de la finestra del menjador, observant com canten les caderneres a primera hora del matí i fent comentaris sense sentit, parits per la teua taxa d'alcohol en sang. Això, em fa recordar tots eixos bons moments que vam passar tots dos abans que la meua ideologia em raptara i em separara de la teua, convertint-me en una indesitjable per tu.

No sé com agrair-te aquestos díes de pau i tranquilitat absoluta. Em sent com el Ché quan s'amagava de les Forces que volíen destruir-lo, empresonar-lo. Em sent en pau amb mi mateixa i aquesta llibertat no la canviaria ni per tot l'or de Moscú.

El nostre món

2009-03-17T17:03:00.004+01:00

Es de noche, entro en el coche,
lágrimas de lluvia en el parabrisas
y la luna no me dice
ni dónde ni con quién te ve esta noche.
Conduce, conduce siempre adelante,
a un lugar llamado olvido,
a un trozo de tierra donde tú no existas.

Avui és un gran dia per eixir al carrer i participar en la nostra lluita, per viure rodejades de les petites coses i no d'aquelles que se les mengen a poc a poc, per somiar, per viure somiant.
El nostre món és la nostra lluita, la nostra revolució. Somriure davant tanta hipocresia, per mi, és el pa de cada dia.

Extraños en un tren

2009-03-12T10:33:00.004+01:00

No sé perquè, avui em sent decebuda.
El cas és que fa un dia radiant, plé de lluentor, color; pareix que els verds brillen amb més força amb la llum del sol. Però avui em sent extranya.
Camine perduda i tan sols fa mitja hora que m'he alçat del llit.

Sense títol

2009-03-07T18:52:00.002+01:00

Paraula té nom de dona

2009-03-04T01:41:00.003+01:00

A vegades, no ens fixem en la importància de la paraula.
Hi han vegades que amb elles podem enamorar a la persona que menys ens esperem, podem encantar serps i elles poden encantar-nos a nosaltres.
Altres voltes, podem riure amb elles, podem esclatar de plaer o, fins i tot, podem causar les ferides més profundes en mig del cor.

Són clares i concises, a vegades tan explícites que no podem reaccionar davant d'elles.
Són confoses i encantadores, també. A vegades rodolen tant per la boca que enamoren a qualsevol que s'interposse entre elles.
Però m'encanten. Sense paraules no tindria sentit la nostra lluita, són el nostre armament més preciat i el nostre escut i protecció contra les agressions dels feixistes i els que no defensen la llibertat.

Carnaval

2009-03-03T01:04:00.004+01:00

No sé quina obstinació té la gent en aparentar el que no és i en que la resta del món que les envolta decidisca per elles mateixes.

Així som (i així serem)

2009-03-02T11:06:00.003+01:00

És trist que, per a fer que les coses funcionen, hages de possar en perill la teua vida.
És molt trist.

Tot el meu suport, Tomàs.
Tota la meua solidaritat amb tu, company.

Bolonya no s'atura? NOSALTRES TAMPOC!

Maleït diumenge. Divina inspiració.

2009-02-15T20:56:00.003+01:00

Tant de "Tic-tac" ha muntat una espècie d'orquestra al meu cap ociós. Va a tornar-me boja tant de "tic-tac", tant de soroll de les agulles del rellotge balancejant-se sense un rumb fix, donant voltes sense parar... Dotze, una, dos...

Sí, avui és diumenge. Eixe dia al qual puc escoltar, fins i tot, les gotes d'aigua de l'aixeta del bany i observar-les imaginàriament caiguent una darrere l'altra, incessants i imparables, fins que desapareixen pel desguàs.
Avui és un dia al qual la meua roba roman a l'estenedor impacient, desitjosa per anar-se'n a un altre lloc més calent que no la intempèrie d'aquest diumenge hivernal.
El meu cervell ha perdut aquesta batalla com cada cap de setmana. Avui no és capaç de pensar, ni de traure conclusions, ni frases boniques que dedicar-te. Ha tardat poc en anar-se'n a la merda.
Avui sona Depeche Mode, Bruce Springsteen, David Bowie, The Beatles, The Velvet Underground, Jimi Hendrix, fins i tot Queen, el ronroneig de la meua gata i la meua respiració a aquesta habitació.

Contra la Contra

2009-02-15T02:26:00.003+01:00

Aturem les agressions contra l'ensenyament públic!

Una vegada més, l'Estat Espanyol pren la paraula per nosaltres, però el dia 26 tenim l'oportunitat de dir la nostra!

Al llarg de tot el País Valencià, hi hauran concentracions:

Castelló: 12h. Plaça Maria Agustina
València: 12h. Avinguda Blasco Ibañez (Facultat de Geografia i Història)
Gandia: 12h. Davant de l'Ajuntament.
Carcaixent: 12h. Plaça Major.
Teulada: 11h. Plaça de l'Ajuntament.
Guardamar del Segura: 12h. Davant de l'Ajuntament.

Animeu-vos! El dia 26 totes al carrer!

GALIZA em GALEGO

2009-02-08T21:47:00.001+01:00

http://rss.elmundo.es/rss/descarga.htm?data2=120

Corre, com si fóra l'última vegada que anares a parlar la teua llengua lliurement.

Estou indignada.

En algun lloc d'aquesta ciutat

2009-01-31T19:13:00.004+01:00

Vull arribar a eixe punt de qüestionar-me si existeixes. Si no ets només un conte dels mitjans, un invent fatal que els antics periodistes i fòssils de la comunicació han utilitzat per mantenir la fòbia i la por entre nosaltres, un invent que els nous periodistes han herevat per seguir sembrant el pànic.

Vull saber si, de veritat, vius en eixe palau antic que hi ha al cor de la ciutat, si els policies que el custodien és perquè et protegeixen a tu o a un ninot de cotó patrocinat i subvencionat per totes nosaltres.
M'agradaria saber-ne de quina pasta estàs feta, com de foradat tens el teu nas de cocainòmana, com ets capaç de viure en el més famós anonimat.
Somie amb estar amb tu cara a cara i dir-te que ets l'ésser més roí que mai havia vist, que tot el que sent cap a tu és odi. Odi de saber-ne que has estafat i arruinat a milers de nosaltres: estudiants i treballadors que intentem viure en armonia i amb la nostra ideologia, sense por a alçar el braç per demanar el torn de paraula que, ara mateix, obvieu.
Volem arribar a dir algun dia que el món és just, que la independència del nostre poble es duu a terme, que les nostres vides formen part d'alguna cosa més que d'un cens poblacional.

No plores per les nits?
No vius amb el remordiment de deixar al carrer a milers d'immigrants que treballen dia i nit prevaricats?
No tens por d'eixir al carrer i rebre pedrades dels agricultors als quals furtares tota la seua vida, menjant-te el territori a base d'excavadora i centenars de quilos de ciment?
No pateixes pensant que algun dia les butxaques se't foradaran i la teua dort canviarà?

Ficar-se dins de la teua ment pot ser una mescla explossiva, tot un repte per a la ciència més fidedigna.

A aquestes altures, ja estaran pitant-te les oïdes, però mira, encara dic que vull conéixer-te, que no vol dir ser la teua amiga. Preferisc ser un gra en el cul per tu i el teu sèquit de difamadors de la mentida.

Els pols (N i S)

2009-01-27T01:43:00.007+01:00

Avui és 8 de maig, sí. Avui és 8 de maig... Avui és 8 de maig i acabe d'obrir els ulls. Note la teua presència; és més, l'he notada durant tot el meu somni, durant aquesta letàrgia d'unes hores.
Però no hi ets, com a la nit anterior tampoc hi eres.
No faig res més que fumar al balcó. Un cigarret darrere d'un altre i, amb el fum que exhale, observe al besllum com la meua ànima s'acomiada de mi i deixa el meu cos inert en terra, abandonat a la seua sort.
Quan em reiterares que ja no anaves a tornar a formar part de la meua vida, vaig decidir que per respectar-te a tu, havia de respectar-la a ella primer, havia d'acostumar-me a la seua presència que tant poc de goig em fa. Però les hores passen en va i jo seguisc ací sense soltar paraula, ni animar-me a eixir a pocs metres més dels vint-i-cinc quadrats que té el balcó. Supose que ací dins, em sent protegida de qualsevol atac testosterònic que puga fer-me una altra ferida a aquest conjunt de cèl·lules musculars amb vida pròpia que tinc dins de la caixa toràcica.
Ni la música suau de Ivan Ferreiro em fa relaxar-me ni tampoc Rise Against em fan saltar d'alegria. Les cançons tristes que abans ploràvem junts, s'han esvaït de la meua banda sonora original i han passat a formar part d'un record, amagat en el més profund del meu subconscient.

Avui és 8 de maig. Aquest mateix dia de 1707, les tropes del rei Felip V van entrar a València com tu entrares a la meua vida: a foc i sense preguntar. Però vaig a dir-te una cosa, ara que estic pensant, perquè tinc temps per pensar de l'acollonida que estic: La història s'escriu lentament i hi ha que tenir paciència, però, t'assegure que possa a cadascú al seu lloc, així com, des que naixérem, a tu et ficà al Nord i a mi em ficà al Sud.

És així, ho tinc superat encara que seguisca plorant amb el coixí totes les darreres nits.

Anatomia comparada

2009-01-25T02:30:00.006+01:00

Treta d'un conte de fades, ella dormia profundament damunt seu. Respirava al mateix ritme que les notes d'aquella cançó dels Dire Straits que tan baixeta de volum estava. No s'ho creia.
Ell li acariciava el pél, fent-li cargolets i olorant aquella olor a mandarines que desprenia cada porus de la seua pell. Ella gemia per fer-se notar, per dir-li telepàticament a ell que eixos cabells tenien ama i que, a més, tenia sensibilitat. Massa sensibilitat.
Continuava dormint i ell no feia res més que mirar-la pausadament i amb atenció. Observava com els seus pits quasi perfectes anaven a dalt i a baix, seguint el ritme de la seua respiració; mirava com es movia i com somiava.
Ell la besà al front i ella es despertà amb un lleu somriure. Adorava la seua boca: eixes dents imperfectes que compensaven els lleus llavis carnosos, definits per una línia corva perfecta.
Ell mirà per la finestra. El vent que corria a través d'ella, li produïa a la fada pessigolleigs suaus i agradables, provocant-li tot tipus de reaccions i estímuls. La seua esquena no va poder amagar els encants que aquesta brisa estiuenca li proporcionava.
Ell respirà i en eixa respiració, a la mateixa vegada, sospirà. Un "ai" escapà de la seua boca, marxant-se d'eixa habitació i donant pas a un silenci sepulcral.
La mirà una vegada més, però ella continuava adormida. Estava preciosa. La mirava detingudament, com al principi de la nit, al concert d'eixe quartet de jazz que tocava al Jimmy Glass. Encara no sap perquè es fixà en ell. Intentà adormir-se de nou, però no podia.
Ell la retirà a un costat del llit on jeien plàcidament i ella rondinà amb els ulls tancats. S'alçà del matalàs de dos per dos i començà a vestir-se. Mentre, la mirava fixament. No podia deixar de fer-ho.
Anà a la cuina a beure un got d'aigua freda i, sobre un post-it groc fosforit que hi havia apegat a la nevera, va escriure el seu nombre de telèfon i una nota d'agraïment per la nit tan meravellosa que havia passat al seu costat. La tornà a deixar apegada al seu lloc d'origen, agafà la seua renyonera i obrí la porta d'entrada al pis.

Va eixir al carrer i la brisa marinera del Grau li envoltava com si d'ella es tractés. El sol lluïa esplendorós i ell començà a córrer carrer cap a baix, cridant com un boig i donant gràcies a ningú pel desig tan fantàstic que la fada li havia concedit.

Escapar junt a tu de la gàbia

2009-01-23T11:24:00.007+01:00

Corríem, i ho feiem sense por a soltar-nos. Pintàvem núvols de colors, estels en l'aire i vida als carrerons de València per on passàvem. Agitàvem les masses i viviem al límit, caminant per un fil massa fi. La nostra empenta no deixava content a ningú.
No sé com va sorgir el que tenim. Jo mai m'havia fixat en algú com tu.
Supose que la teua dolçor i les teues clares i contundents paraules, van envoltar-me completament, oblidant-me que les dos vam eixir de la mateixa costella d'Adà.
Supose que vaig adonar-me de que no podia viure sense la teua olor quan vaig mirar-te cinc segons als ulls. Eixos ulls marrons, del color de la mel més pura, que li donen vida al meu cor.
Les hores corren, i els dies de pluja no són més que un tràmit pertinent per obtenir un somriure teu baix d'una manta o del teu edredó de colors.
No puc amagar res, no sé mentir. I tu tampoc.

Munduan zehar biraka dabilen
bidaiari zintzoa naz ni
dekodana, eskeintzen dot
nahi dodana hartu.
Librea naz
libre jaixoa,
librea
edozein lekutan.
Kalietan, ni aurki naikezue
kalien bizi naz eta
laietan aurkitzen dot
ni egiten nauena.
Librea naz
libre jaixoa,
librea
edozein lekutan.
Etxietan, kalietan
libre naz.
Haixien barrien
kantuen
sentitzen dot libre izateko
jaixo naizela
beti ametsetan nauela
neu izeteko
jaixo naizela.
Neu nazela
kantuetan,
irrietan...
Librea naz.

Berba eta irudia

2009-01-19T19:11:00.004+01:00

Per cada tren que perd, un somni morirà.

Hui he pensat ser parca en paraules i clara en imatges. No tinc temps per divagar entre les primeres ni ganes d'imaginar coses en referència a les segones.

Només poques paraules.
Només una imatge.

Vull marxar de València.